Sira Hernández

ALBERT TORRENS: La major part de les teves cites més immediates estan vinculades a l’escaiença del Dia Internacional de les Dones. Quina visió tens d’aquesta reivindicació i com hi participes?

SIRA HERNÁNDEZ: Penso que encara hi ha necessitat de visibilitzar el rol de la dona, sobretot com a compositora, ja que com a intèrpret potser ja s’ha normalitzat una mica. Però abans de les generacions actuals, que han sorgit amb més potència, n’hi ha hagut moltes altres que hem hagut de sortir de mica en mica.

AT: Comencem per l’estrena. Serà el 12 de març a Amezketa (Guipúscoa) i l’obra es titula Guernica. Què hi pesa més, l’homenatge a Picasso o l’al·legat contra la guerra?

SH: L’any passat vaig començar a pensar que havia de fer alguna cosa amb motiu de l’efemèride del cinquantè aniversari de la mort de Picasso. I en aquell moment, en què la guerra d’Ucraïna acabava d’esclatar, em va semblar adient dedicar-m’hi perquè certs aspectes de la seva vida també estan passant un moment controvertit. I jo el volia reconèixer com a artista imprescindible en la història de l’art i de la pintura. L’estímul definitiu va ser la invitació a fer un concert al País Basc, a la tercera edició del Cicle Batura, dedicat a dones compositores i que té lloc en diversos pobles petits. Això em va fer pensar concretament en el Guernica i a homenatjar la població civil com a víctima que no té culpa de res. Encara que sigui dur de recordar, contra això encara hem d’aixecar la veu, perquè ara estem veient que, si no ho fem, la humanitat hi torna a caure.

AT: ¿T’has mirat el quadre d’una altra manera arran d’aquest treball?

SH: Vaig fer tot un treball de cerca per internet i vaig veure vídeos i documentals del que va passar. Em va colpir molt el testimoni d’un home molt gran que, en el moment del bombardeig, jugava amb un amic als afores del poble. Quan els van sorprendre els avions, aquest amic va córrer a refugiar-se en una mena de cova secreta que tenien, però ell va quedar tan bloquejat que no hi va poder arribar. Finalment, quan van deixar de caure bombes, va veure que el seu amic havia mort. És a dir que aquell lloc aparentment secret i segur no ho era tant. I la seva reflexió era que en qualsevol moment, mentre cadascú feia les seves activitats quotidianes, un drama com aquest et podia destrossar la vida. Penso que això és el que el quadre de Picasso explica molt bé: les mares, els nens, les imatges d’una infància trencada, dels animals ferits… són estremidores, perquè demostren que, d’això, ningú se n’escapa.

AT: Com definiries formalment l’obra?

SH: És una peça per a piano, d’uns set o vuit minuts, que neix d’aquest sentiment. Hi ha un punt on faig servir uns compassos d’un tema tradicional basc del segle XV dedicat a la Verge que vaig escoltar i em va agradar molt, perquè recull el moment de quotidianitat de què ara parlàvem, com per exemple una festa popular, en què pot arribar això. És com una pregària que comença i acaba amb aquesta melodia, però per dins hi ha tot un món molt més intens, dramàtic i, fins i tot, alguna pinzellada una mica aflamencada, com uns acords de cante jondo que hi contrasten i que em van sortir, penso que potser fruit de la mirada picassiana, ja que ell era malagueny.

AT: Al teu catàleg trobem també les obres creades com a homenatge a Primo Levi i, per tant, l’empremta de la Segona Guerra Mundial. ¿Creus que cada obra inspirada en un conflicte bèl·lic és diferent o tenen alguna cosa en comú?

SH: L’arrel comuna és la perplexitat davant de la barbàrie que l’ésser humà pot cometre, perquè no parlem de desastres naturals, davant dels quals no hi ha res a fer, sinó que l’home es transforma en una bèstia i és capaç d’infligir el mal. Per tant, són maneres de reflexionar sobre aquest comportament humà que pot ser terrorífic, però jo també soc optimista –tot i que podria no semblar-ho pel tipus d’obres que faig– i penso que tenim la capacitat crítica d’adonar-nos-en i millorar. Això és intrínsec a l’ésser humà –i per això faig servir aquest tema tradicional dedicat a la Verge–, aquesta veu interior que ens eleva i reclama cap a llocs molt més beatífics i lluminosos, que ens salva, fins i tot en els moments més foscos… Però és important saber que la bèstia pot sorgir en un moment donat. Potser també m’ha marcat el fet que la meva família va patir molt durant la Guerra Civil i a casa havia escoltat moltes històries de com un ésser humà pot arribar a ser cruel, sigui quin sigui el bàndol al qual pertanyi.

AT: Parla’ns de les altres dues dones amb qui compartiràs programa en aquest recital, titulat “Dona i música basca”: Emily Bydwealth i María Luisa Ozaita…

SH: En realitat, totes dues són basques. Emily Bydwealth es deia Emiliana Zubeldia però va marxar primer a Nova York i després a Mèxic per la Guerra Civil i es va quedar allà publicant obres sovint amb aquest nom, potser més comercial. Va ser molt reconeguda al seu moment: havia estudiat a la Schola Cantorum de París amb Vincent d’Indy, va tornar a Pamplona i va ser llavors que va compondre les dues peces que toco, que tenen una clara influència francesa i de la joie de vivre de principis de segle. L’altra compositora és María Luisa Ozaita, de Barakaldo, que ha estat molt activa com a presidenta i fundadora de l’Asociación de Mujeres Compositoras. Aquesta té un llenguatge musical molt diferent, molt més avantguardista. Les vaig escollir totes dues d’entre diverses propostes que em van fer i, després, les peces de Zubeldia les oferiré també en un concert que faré a l’estiu a Lleó, per a la Fundación Obra Social de Castella i Lleó (Fundos), amb motiu d’una exposició sobre Sorolla, on també tocaré obres de l’època francesa d’Albéniz, Mompou i una pinzellada de peces curtes meves.

AT: Parlem ara dels dos recitals previs al concert al País Basc: el 8 de març debutaràs a Brussel·les i dos dies més tard actuaràs a Madrid. Com han sorgit aquestes dues oportunitats?

SH: Ruth Prieto, impulsora del blog El compositor habla, organitza per segon any unes jornades sobre música de dones a l’Instituto Cervantes de Brussel·les. Prèviament al concert, ella i jo tindrem un diàleg on parlarem del programa que faré –amb les Tre impressioni sulla ‘Divina Commedia’ entre d’altres– i que donarà el tret de sortida a les activitats que tindran lloc els dies següents amb altres compositores i musicòlogues i que ella ha comissariat. Debutar a Brussel·les em fa molta il·lusió malgrat que tot anirà molt de pressa, perquè el dia 10 toco també les Tre impressioni… a la Sala Manuel de Falla de la seu de la SGAE a Madrid, dins del festival Ellas Crean. De fet, a Madrid hi tornaré a oferir la mateixa obra el 22 d’abril, al Piano City Madrid.

AT: Abans, però, encara el mes de març també actuaràs a Eivissa, on has tocat força darrerament…

SH: Sí, perquè soc membre del jurat del concurs del festival internacional de piano que s’hi celebra, i periòdicament ens proposen que hi toquem. Allà, no hi faré les Tre impressioni… perquè ja les vaig tocar fa dos anys, sinó un programa d’obres meves que hauré estrenat a Lleó amb motiu de l’exposició sobre Sorolla –peces curtes, més naturalistes i intimistes– i una del meu disc anterior, Terra Santa. Això serà el 25 d’agost, mentre que el 14 de març serà un acte al conservatori, de caràcter més acadèmic, adreçat a alumnes d’anàlisi i composició, que em fa igualment molta il·lusió.

AT: Suposo que, quan se t’acumula tanta activitat com a intèrpret, la composició deu quedar aparcada durant uns dies, oi?

SH: Sí, és clar, en aquests moments sempre estàs més enfocada perquè els braços, els dits i el cap siguin tots al seu lloc; tot i que si toco peces meves, es tracta d’un constant work in progress, perquè sempre estic en un procés de creació. L’altre dia llegia que Miró també deia que la seva obra era constant, que no estava mai acabada, que sempre anava fent… Jo penso que la feina és aquesta: mentre la toco jo, sempre hi canvio coses: un salt d’octava, o sisenes en comptes de terceres… Ho penso i ho faig al moment. Una altra cosa és quan la passo a impremta i la toca un altre pianista.

AT: ¿Tens constància d’altres pianistes que s’hagin interessat per la teva obra?

SH: Sí. La notícia bona és que he entrat al catàleg internacional d’Universal Edition com a compositora. Arran d’això, suposo, i potser també dels quatre premis que vaig obtenir a l’última edició dels Global Music Awards, diversos pianistes m’han demanat obres per incloure-les als seus recitals. N’estic molt contenta!

Imatge destacada: (c) Ramiro-E.