Jordi Torrents

ALBERT FERRER FLAMARICH: La primera pregunta és obligada: com va arribar l’òpera a la seva vida?

JORDI TORRENTS: La primera vegada que vaig anar a l’òpera fou el desembre del 1981, al Liceu, un Il barbiere di Siviglia. Vaig anar-hi amb unes companyes de la feina. Tots tres teníem curiositat per veure què era això de l’òpera. El 1982 ja es va fundar l’AAOS i me’n vaig fer soci, i fins ara.

AFF: ¿A casa hi havia afició musical?

JT: Sí. Al meu pare li agradava molt l’òpera i la música clàssica. Quan era jove, ell –que ara tindria noranta anys– havia fet les grans cues al Liceu per veure la Tebaldi, Mario del Monaco i d’altres d’aquella època. A casa hi havia discs de vinil d’òpera, de manera que jo, més o menys, tenia una base pel que anava sentint, però vaig començar amb música simfònica abans que l’òpera.

AFF: Com va entrar a la junta de l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell l’any 1991?

JT: A través d’en Jordi Xicola, que en formava part i érem companys de feina. S’havia de produir una vacant i m’hi va proposar, per bé que ningú em coneixia… Mai hauria imaginat arribar tan lluny.

AFF: En què ha canviat l’entitat amb la reestructuració i conversió en Fundació Òpera a Catalunya els darrers anys?

JT: Bàsicament en la gestió. Ara és més d’empresa, per dir-ho així, amb un gran equip on cadascú té encomanada la seva part i tothom treballa per a l’objectiu comú, que és que les nostres temporades surtin endavant i amb èxit.

AFF: ¿Ha estat un creixement més logístic i de marca que artístic?

JT: Jo crec que les dues coses. És evident que es necessitava aquest creixement logístic i de marca, que de no haver-se produït ens hauria encotillat i, probablement, perjudicat molt. Aquest desenvolupament ens ha permès créixer també en la part artística. En definitiva, una cosa va amb l’altra, no es poden separar.

AFF: Més enllà del respecte, el sentit de la responsabilitat i la il·lusió, què sent i què li fa por assumint aquest repte?

JT: És difícil dir el que sento, perquè en realitat són un cúmul d’emocions. Però bàsicament diria que sento moltes ganes d’encarar el repte amb fam de creixement artístic. El que em fa por, només de vegades, és pensar si estaré a l’alçada del llegat de la Mirna, però crec que sí que ho puc fer, si se’m perdona la petulància. El que sí que em fa por de veritat és no disposar del finançament adequat.

AFF: ¿Mantindrà el credo de Mirna Lacambra de “primer artistes catalans, després espanyols i, si no, de fora”?

JT: No distingim entre catalans i espanyols. Aquí hem promocionat artistes nascuts a Catalunya, però molts d’altres nascuts en altres parts d’Espanya, com, per exemple, l’andalusa Maribel Ortega i la madrilenya Saioa Hernández. El credo és, i si no quedava clar ara hi quedarà, primer treballar amb artistes espanyols o de fora residents aquí. I després, no tenim cap inconvenient d’anar a buscar a l’estranger si fa falta. Amb La bohème de la tardor en tindrem una clara constatació.

AFF: Quines línies d’actuació té previstes i quin lloc ha d’ocupar la FOC en l’organigrama català?

JT: Les línies d’actuació seran molt clares: el nostre objectiu és portar l’òpera per Catalunya, de manera que buscarem sempre que s’hi vagin afegint com més teatres catalans millor. Les activitats complementàries, com han estat fins ara Santander i, el juliol vinent, Estònia, són benvingudes, perquè ens donen més prestigi, però no són essencials. Tinc en ment també, sempre si és possible i pensant en el finançament, obrir altres línies, com seria, per exemple, òpera per a nens. I més coses que s’han d’anar veient amb el temps. Dit això, la FOC ha d’ocupar en l’organigrama català un lloc de privilegi. En l’àmbit operístic de Catalunya hi ha d’haver dos noms: el Liceu, com a gran teatre internacional a Barcelona, i la FOC portant l’òpera al territori amb els màxims criteris de qualitat possibles. No es mereix menys l’espectador de Lleida, per exemple, que el de Barcelona. Liceu i FOC som complementaris.

AFF: I en relació a les posades en escena: ¿n’hem d’esperar canvis, incorporacions i lectures no tan marcadament estàndards, lineals i clàssiques?

JT: Tot el que es faci en aquest sentit ha de ser gradual. De mica en mica anirem omplint la pica. Això desitjo i espero. Aquest any vinent tenim una nova producció de Carmen que espero que serà l’inici d’una etapa nova, encara que no rupturista.

AFF: Un altre dels punts que en ocasions s’ha retret a la FOC i anteriorment a l’AAOS, rau en la reiteració de títols del cànon. De fet, vostè mateix en alguna ocasió ha confessat estar tip de “Traviates, Elisirs i Bohèmes” per sensacionals que siguin aquestes òperes del gran repertori. ¿Creu que podrà sacsejar aquesta dinàmica sense que se’n ressenti l’alta assistència i la programació del circuit Òpera a Catalunya? ¿Ni que sigui amb un Die Fledermaus o un Hansel i Gretel?

JT: Els que em coneixen prou bé saben que sí o que almenys ho intentaré fortament. Soc molt conscient que hem de mantenir els títols de gran repertori, però al mateix temps vull anar proposant títols que no són tan d’aquesta mena però que, n’estic segur, al públic li agradaran molt i molt. Només cal atrevir-se: la FOC a programar-ho i el públic a assistir-hi.

AFF: Més enllà de Wagner i, en concret Tristany i Isolda, òpera per la qual té una debilitat especial, quin títol operístic li agradaria muntar però sap que serà impossible?

JT: [Riures]. És veritat que tinc una especial devoció pel Tristany. També per Richard Strauss, com ara Rosenkavalier, Ariadne auf Naxos o Salome.

AFF: Per cert, tot i que vostè assumirà la Direcció artística a partir del gener, ¿ha intervingut en l’elaboració de la temporada vinent, la 2024-25?

JT: La part del 2024 vinc dient que és de la Mirna i jo m’hi he ficat el mínim. La part del 2025 ja em toca a mi i estic treballant en els dos títols previstos, Nabucco i Carmen, dels quals estic elaborant, i ja puc dir que els tinc enllestits, els repartiments. Però jo consideraré com a “meves” les temporades a partir de la 2025-26, quan ja també en proposi la programació.

AFF: Ja que parlàvem de repertori, recordem que el segon títol de la temporada passada va ser Doña Francisquita d’Amadeu Vives, que va assolir un èxit de públic i crítica unànimes. En aquest sentit, més enllà de l’específicament sarsuelístic, hi ha un públic operòfil i melòman delerós de veure espectacles de sarsuela de qualitat a Catalunya. Aquesta és una demanda insatisfeta i que el Liceu ha marginat sistemàticament els darrers trenta-cinc anys, si exceptuem els tres muntatges ocasionals d’aquest mateix títol. Li ho comento perquè em consta la seva sensibilitat vers aquesta tipologia operística espanyola, ja que quan pot viatja al Teatro de la Zarzuela. Per què costa tant posar en cartell títols d’aquest repertori, tot i l’èxit de taquilla?

JT: Pel que fa a la sarsuela, considero que s’ha de fer més per ella. La sarsuela, per molt que algú la pugui considerar un gènere menor, per mi s’ha de fer amb tanta cura com l’òpera i això és una cosa que ha estat una mica deixada durant molts anys. Per què? També crec que per un enfocament erroni del que suposa la sarsuela. Hi ha gent que identifica sarsuela amb Madrid i, anant més enllà, amb un règim d’infame record. I això és un greu error. Convido tothom que vagi un dia al Teatro de la Zarzuela, preus més que assequibles, i vegi i gaudeixi del què és fer la sarsuela ben feta. La nostra Doña Francisquita va ser una meravella de producció i va tenir un gran èxit. Jo vull seguir proposant de tant en tant títols de sarsuela.

AFF: De fet, hi ha sarsueles que són de temàtica fantàstica, aventures, viatges, etc. Però afinant la mirada en aquesta línia i en clau catalana, ja sigui de sarsuela o òpera, cal recordar que el 2028 serà el centenari de l’estrena d’El giravolt de maig de Toldrà i que el 2026 farà cent anys de l’únic títol de sarsuela catalana que es representa amb regularitat entre les diverses companyies amateurs dels país: Cançó d’amor i guerra de Martínez Valls, tot i que La legió d’honor és una obra molt més madura i amb un missatge antibel·licista bastant adient per als temps actuals…

JT: Nosaltres tenim un problema i és que no som un teatre d’òpera, sinó una companyia d’òpera, que és molt diferent, amb unes possibilitat limitades i amb unes temporades també limitades. Si tinguéssim el teatre, podríem fer més coses i dedicar recursos i esforços a tot allò que consideréssim que val la pena. Això dels aniversaris i centenaris és un tema que a mi em deixa una mica fred, però està bé com a excusa per fer tal o tal altra cosa.

AFF: De fet, en l’entrevista que fa un any li vaig fer en ocasió del seu norantè aniversari, Mirna Lacambra afirmava que el que li quedava pendent era la construcció d’un teatre d’òpera i que no trigaria a tornar a pressionar en aquesta direcció institucions, bancs, governs i a tot “bitxo” vivent per tal d’aconseguir-ho.

JT: Efectivament. Sense un teatre no podem créixer. Sap greu veure com durant uns anys moltes ciutats grans i no tan grans, també pobles, han anat inaugurant i equipant-se amb teatres o auditoris. Un fet del qual estem més que orgullosos. Però a Sabadell, centre de producció d’òpera de primera línia, estem igual que quan vàrem començar fa quaranta-dos anys. L’entranyable teatre de La Faràndula, que tant estimem, no és un teatre per fer-hi òpera. El que s’hi ha fet són miracles, l’un darrere l’altre des del 1982. Em permetràs que faci servir la paraula “vergonyosa” per definir la situació de Sabadell en aquest sentit. Mai ha de saber greu invertir en cultura, en comptes d’altres partides de dubtosa necessitat. La cultura, no ho oblidem, ens fa lliures perquè ens fa pensar, ens fa sentir… i no segueixo perquè ja ens entenem en la importància fonamental que té o pot tenir a la vida. Està molt clar que Sabadell necessita un teatre d’òpera perquè això pugui seguir funcionant.

AFF: Tanquem la digressió sobre la necessitat d’un teatre propi, o com a mínim en condicions, i rematem el fil del patrimoni, en aquest cas, català. Malgrat que el pressupost de la FOC dista moltíssim del d’altres teatres espanyols, ¿l’entitat preveu participar de recuperacions de títols catalans i enregistrar-los?

JT: Ja l’any 1993 vàrem proposar La fada d’Enric Morera, patrimoni català que dormia als llimbs. Va ser un fracàs que ens va treure les ganes de repetir-ho. Darrerament he tornat a aquesta obra, gràcies a la musicòloga i bona amiga Verònica Maynés, i n’he copsat una vàlua que m’havia passat inadvertida. Jo crec que sí, que alguna cosa caldria fer amb aquest patrimoni. Ara bé, la FOC poc actuar com a impulsora, però no podem desviar-hi ni un euro del nostre pressupost. Per això caldria un finançament a banda i sòlid. Igual que s’ha fet amb algun títol del patrimoni basc, hauríem de poder enregistrar patrimoni català, que penso és molt més ric. Ens fa falta aquest impuls a Catalunya.

AFF: D’altra banda, amb l’augment de pressupost de la FOC respecte dels anys de l’AAOS, ¿es preveu un increment del cor i una quasi professionalització?

JT: Ja fa uns quants anys que estem professionalitzant el cor, que va començar com a purament amateur. Quan necessitem un cor més gran agafem reforços, com ha passat recentment amb la producció de Turandot. Jo penso que els més de vint anys de feina del mestre Daniel Gil de Tejada, el seu director, es noten i ara tenim un cor que funciona molt bé, però no es pot abaixar mai la guàrdia i sempre hem d’evolucionar cap a millor.

AFF: Entre els projectes que té en ment a llarg termini, ha comentat abans una possible línia d’òpera per a nens. ¿Veu viable que en un termini no gaire llunyà la FOC pugui oferir muntatges de petit format que circulin per teatres comarcals i de pobles en una línia paral·lela a la programació estable?

JT: Al llarg d’aquesta entrevista he esmentat diverses vegades la paraula màgica: finançament. Si hi ha finançament, aquest seria un projecte molt atractiu que ens coronaria com quelcom realment gran dins el món operístic no tan sols espanyol, sinó europeu també. Que consti que quan parlo de finançament estic pensant sobretot en el sector privat. El sector públic està contribuint prou bé i ho agraïm. No cal demanar més per a projectes complementaris, crec jo. I també pensem en els recursos propis: necessitem que el públic ompli sempre per tal que la taquilla faci una bona contribució també al finançament.

AFF: Tant la modalitat d’òpera per a nens com aquests títols de petit format podrien ser un reforç de la professionalització dels cantants de l’Escola, no creu?

JT: Per descomptat, seria una manera de donar continuïtat a la tasca de l’Escola d’Òpera, de manera que l’experiència que podrien adquirir seria valuosíssima.

AFF: Per últim, parlem d’un projecte seu especialment estimat, un fill artístic i que porta en antena des de l’any 2010 amb més de 550 programes emesos: es tracta de l’espai radiofònic Parlem d’òpera que setmanalment emet Ràdio Sabadell 94.6. Amb l’excepció del de Jaume Radigales a Catalunya Música, a la graella radiofònica catalana no hi ha un programa com el seu que destaqui per la varietat i l’actualitat de temes, diversitat de fragments i títols i la capacitat divulgativa. Per què no té una més gran projecció més enllà de l’emissora sabadellenca?

JT: Gràcies per la consideració. Acabem de tancar la catorzena temporada amb el programa 570. Et pots imaginar, ho saps prou bé com a professional, la feinada que comporta fer aquest programa amb freqüència setmanal. Jo n’estic molt orgullós, d’aquest “fill”. I tinc la dèria de fer conèixer òperes que ningú o poca gent coneix. Em sento satisfet fent sentir fragments de La traviata, per exemple, igual que fragments de L’amant anonyme, òpera del 1780 d’un compositor conegut com Le Chevalier de Saint-Georges. I sento especial plaer fent conèixer música com aquesta i dir: “¿Veieu, veieu… que n’hi ha de coses al repertori operístic boniques i que, per la raó x, y, z no les coneixeu?…”. Sí, m’entusiasma. A banda de la possible actualitat, ja sigui en el comentari d’espectacles, efemèrides i altres qüestions d’agenda, sempre hi ha un fil temàtic. A més, hi col·labora un musicògraf mensualment amb el qual comentem i divulguem novetats bibliogràfiques i discogràfiques amb una considerable profunditat i detallisme. Crec que qui escolta el Parlem d’òpera a Ràdio Sabadell en queda content perquè, com dic, sempre acaba el programa sabent alguna coseta més d’òpera. I tot això sense perdre un tarannà planer i accessible, tant per a melòmans que en sàpiguen molt com per a oients neòfits. I sobre la qüestió de la falta de projecció més enllà de Ràdio Sabadell, només puc dir que es tracta d’un tema que m’estimo més no tractar… [riures]. Ja em disculparàs la discreció.