Pablo Sáinz Villegas

ALBERT TORRENS: Com va rebre la proposta de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae i per què va decidir acceptar-la?

PABLO SAINZ VILLEGAS: L’Orquestra Simfònica Camera Musicae, a pesar de la seva joventut, des del començament ha ofert una excel·lència musical que l’ha dut a formar part de l’escena musical professional a Catalunya i a Espanya. Per a mi, quan rebo una oferta d’una orquestra amb aquest prestigi, sempre és molt emocionant explorar i celebrar la música amb músics de qualitat. La meva vida i la meva professió em porten arreu del món, i això també inclou el meu país i Catalunya.

AT: La seva darrera actuació a Catalunya va ser, fa més de deu anys, acompanyant María Bayo al Festival de Torroella de Montgrí. Quina relació professional ha tingut amb el nostre país al llarg de la seva carrera?

PSV: De fet, molt abans d’allò ja havia tingut una relació molt maca amb el Palau de la Música Catalana, perquè quan tenia 17 o 18 anys, just abans de començar el meu trajecte internacional a Alemanya com a estudiant, hi vaig tocar amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. Hi vaig tocar el Concierto de Aranjuez, crec que era la primera vegada que el feia professionalment, i ho recordo com una experiència preciosa. Des de llavors no he tingut ocasió de tornar-hi. Vaig tenir-hi una data reservada per tocar amb l’Orquestra de Cadaqués, però malauradament va coincidir amb l’atemptat de La Rambla, que vaig viure allà mateix, i per aquelles circumstàncies òbviament no ho vaig fer. Abans també havia tocat a L’Auditori amb Joventuts Musicals, però de tot allò fa molts anys, i ara tornar-hi com a adult, després de tot el que he fet arreu, m’emociona molt i més encara amb aquest Concert que per mi és molt especial i també està molt lligat al Palau de la Música, sobretot aquest any que se’n celebra el vuitantè aniversari de l’estrena. El Palau és una de les sales més belles del món simfònic i m’emociona molt tornar-hi en les circumstàncies que estem vivint aquest any, en què, després de la pandèmia, la gent té moltes ganes de sentir aquesta humanitat que la música celebra amb cada nota.

AT: Quina relació té qualsevol guitarrista i vostè, concretament, amb el Concierto de Aranjuez? Forma part del repertori habitual de manera inevitable i té fama de tenir una elevada dificultat tècnica…

PSV: El Concierto de Aranjuez és una obra difícil del repertori, comparable amb el Tercer Concert de Rakhmàninov en el cas del piano, per exemple. És d’aquest tipus d’obres que són al cim de la tècnica d’un instrument i que estudiem els últims cursos de la carrera. És una obra, com totes les cimeres, que té moltes lectures i nivells de profunditat. En la bellesa d’allò subtil és on s’obren horitzons nous d’una exploració musical i interpretativa insondable. Així passa amb tota la bona música que hi ha hagut a la història. Al capdavall, cada vegada que t’acostes a una obra d’aquestes dimensions, la vas descobrint amb un director nou, una orquestra nova, la sala, el públic… Són elements que canvien amb cada interpretació i si bé jo tinc una arquitectura interpretativa muntada a l’entorn de l’obra, sempre estic obert perquè aquests elements canviants i inspiradors obrin un nou procés creatiu i nous espais interpretatius. Al mateix temps, el Concierto de Aranjuez el toco tant, que sempre, d’una manera natural, hi surten petites sorpreses que el compositor va posar entre nota i nota i que un va descobrint a través de la seva musicalitat, instint, anàlisi… Això fa que el procés creatiu no s’acabi mai i que el Concert sempre sigui nou. I per a mi precisament aquesta cerca és el que fa que la música i l’art sempre segueixin vius. Al capdavall, ser artista és una forma de vida, una exploració constant del que hi ha d’insondable en la condició humana i en la nostra ànima. I aquí és on ens unim amb la música del compositor, que és l’eina que ens convida a explorar, a caminar, a recórrer… Sento que serà així cada vegada per molts cops que la toqui al llarg de la meva vida.

AT: En aquesta producció, l’interpretarà quatre vegades en tres dies, ja que al Palau en farà una doble actuació amb poques hores de diferència. M’imagino que el repte, doncs, també és doble…

PSV: Estem en circumstàncies excepcionals i extraordinàries i són moments per estar units. La unió fa la força i fa que sortim victoriosos de reptes com aquest, perquè la condició humana és molt forta. En aquestes circumstàncies, tal com entenc la vida, quan em van proposar fer els dos passis, no ho vaig dubtar. Estem tots al mateix vaixell i remant en la mateixa direcció; ens hem de donar suport, i el fet que l’orquestra estigui fent el gran esforç de seguir fent música i, a través seu, donar esperança i consol al públic de Tarragona, Lleida i Barcelona…, m’hi identifico molt. I sí que serà un esforç titànic –crec que serà la primera vegada que tocaré el Concert dues vegades seguides–, però sempre hi ha una primera vegada per a tot. I quan t’entregues amb passió, trobes la manera de sortir-te’n. I he assumit el compromís de donar el millor de mi mateix totes dues vegades i que sigui un regal per a tots, tant per a mi com per al públic.

AT: Sentim a dir moltes vegades la sort que tenim que la cultura segueixi oberta al nostre país, siguin quines siguin les motivacions. Vostè està establert als Estats Units però es mou per tot el món. ¿Ha tingut gaires oportunitats de tocar davant del públic aquest últim any?

PSV: Molt poques. He tingut tres setmanes fa poc als Estats Units. El febrer vaig tocar amb la Simfònica de Cincinnati, amb aforament reduït, amb la Simfònica de Utah en streaming i a Nova York, en un recital també en streaming. Jo celebro que haguem pogut mantenir els teatres oberts, tant per al públic com per als artistes. Ha estat un repte i un esforç extra de tot l’ecosistema musical i artístic i es demostra que, quan se segueixen estrictament les mesures de seguretat, són entorns segurs. És cert que aquest últim any he tingut bona part de la meva feina a Espanya i n’estic molt content. Jo em dec al públic i als promotors, i la música pertany a la gent. En aquest sentit, per aquestes circumstàncies, he tocat més aquí, però sempre que un promotor explora i està interessat a contractar-me, hi vaig, perquè som tots una família i ens hem de donar suport els uns als altres. Perquè la música clàssica segueixi essent aquest buc insígnia que és i pugui atreure nous públics i superar els reptes que això comporta, és bàsic estar units. I haver passat aquest any més temps aquí també m’ha reconnectat amb les meves arrels i amb la multiculturalitat que celebro en cada nota, que és única al món, de la qual em sento molt orgullós i que s’expressa en tan diverses llengües, tradicions gastronòmiques, climes, música… Tot això a mi m’inspira i com a músic i artista ho celebro allà on vaig, i ara aquí.

AT: És evident que porta molts anys a l’estranger: va marxar molt aviat de Logronyo per estudiar i després s’ha establert de manera indefinida als Estats Units. ¿Està satisfet del seu recorregut vital fins a aquest moment?

PSV: Sens dubte. Per a mi no hi ha decisions correctes o incorrectes, a la vida. La vida es viu, i en l’elecció diària vas construint qui ets. Jo vaig marxar d’Espanya als 18 anys per estudiar a Alemanya, on vaig estar cinc anys, i després una vintena a Nova York. I això m’ha ensenyat a veure el món amb una perspectiva molt humanista, d’aprendre de les diferències i de celebrar-les. El món és un holograma multicolor. I totes les decisions que he pres les tornaria a prendre, és clar! A la vida hi ha moments meravellosos, hi ha reptes, i tot això són les experiències que et fan evolucionar, créixer i ser qui ets. Aquesta oportunitat d’haver viscut a l’estranger més de la meitat de la meva vida em fa tenir una perspectiva del món molt enriquidora i quan toco i comparteixo la música, transmeto el meu missatge. Jo soc un contador d’històries, i són històries d’aquest món, que expliquen qui soc. Això em fa celebrar la condició humana des de l’essència de qui som, amb el poder de l’individu per inspirar la col·lectivitat, no a l’inrevés. La música, de manera orgànica i natural, convida tothom a un mateix espai emocional on celebrar la nostra essència com a éssers humans. Això m’emociona i esdevé el meu propòsit com a músic: inspirar i que la gent vegi reflectida en la música la millor versió d’ells mateixos.

AT: Al llarg de la seva trajectòria, ha vist fets realitat somnis d’infantesa com l’actuació com a solista a la Filharmònica de Berlín on havia assistit com a estudiant. El comparen amb Andrés Segovia, que m’imagino que devia ser un ídol de la seva joventut. Com ho viu això? ¿Encara li queden somnis per acomplir?

PSV: Sens dubte. Per a mi, els éssers humans som creadors de somnis. Això és el que ens diferencia dels animals, que poden sentir i tenir emocions, però nosaltres, a través de la paraula, perquè som capaços d’articular pensaments, creem. I en aquest procés, som creadors de somnis. He tingut la sort, i la segueixo tenint, de rebre aquests regals fruit d’un esforç, d’una passió, d’una creença en el meu propòsit a través de la música. Moments com la passada nit de Nadal amb el Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Berlín dirigit per Kirill Petrenko… Quan tenia 19 anys i vaig anar a aquell teatre com a estudiant, vaig sembrar la llavor de pensar com seria tocar-hi un dia. L’últim guitarrista que hi havia tocat com a solista va ser Narciso Yepes fa gairebé quaranta anys. Tot això em fa sentir molt afortunat i que la gent em compari amb Andrés Segovia o em regali aquestes apreciacions és una responsabilitat preciosa. Jo l’admiro molt, el que va representar i com va ser capaç de dur la guitarra més enllà de la música clàssica per convertir-lo en l’instrument de les persones. I això m’inspira molt: la guitarra, per la seva naturalesa, té aquesta part popular i accessible, que en fa un dels instruments més propers al cor de les persones. I pretenc fer servir aquesta característica que forma part de la seva essència per transcendir, arribar al màxim nombre de les persones i convidar-les a participar d’una realitat màgica com és la música. I fer-ho amb responsabilitat, orgull, i donant el millor de mi mateix cada vegada que surto a l’escenari, perquè allà és on s’acompleix l’objectiu de la música: on el públic és testimoni de l’experiència musical i on li entrego completament com a homenatge cada nota musical. Em sento privilegiat de viure la vida que somniava quan era petit i moltes altres coses que ni tan sols imaginava. I espero seguir tenint somnis per fer realitat fins al meu últim sospir.