Consort Pere Serra

ALBERT TORRENS: Com sempre que s’escau un aniversari, és un bon moment per mirar enrere. Com van ser els orígens del Consort?

ELOI FUGUET: El Consort va néixer el desembre del 2012 a partir d’un blog de divulgació de l’instrument que jo mateix feia en aquell moment. Se’m va ocórrer cridar els seguidors a muntar una orquestra de flautes amateur i vaig dir que, si hi havia almenys vint-i-cinc persones interessades, ho engegaríem. La meva sorpresa va ser veure’n les edats, perquè la majoria passaven de la setantena i jo esperava que s’hi apuntaria gent més jove. Vam començar a assajar setmanalment, que és el que seguim fent, al principi a l’Escola de Música del Palau i després en altres seus. Al llarg d’aquests anys la formació s’ha anat ampliant i variant.

AT: Per què li vau posar el nom de Consort Pere Serra?

EF: Consort és el terme originalment anglosaxó que designa un conjunt d’instruments d’una mateixa família, i Pere Serra va ser un artista del gòtic català, del segle XIV, autor de la primera representació d’una flauta de bec en la història de l’art, segons la tesi del musicòleg Anthony Rowland Jones. La trobem al retaule “La Mare de Déu dels Àngels” sorgit del seu taller, a les mans d’un angelet a l’angle superior esquerre.

AT: Quin ha estat, doncs, el perfil mitjà dels integrants que han anat passant pel Consort?

EF: Al començament eren bàsicament melòmans de l’instrument que havien tingut algun contacte amb la flauta els anys vuitanta, amb Romà Escalas, Lluís Casso i altres precursors de l’instrument a Catalunya. Després s’hi ha anat apuntant gent que eren deixebles o amics d’aquests primers i que també havien agafat l’instrument des d’un punt de vista amateur, perquè els agradava tocar el repertori. El que no tenim al Consort, i és curiós, són músics que hagin tingut una formació professional, sinó que són gent que sempre ha estat amateur i ha tocat la flauta per plaer.

AT: Pel que fa a repertori, a quin àmbit pertany el gruix de les obres que heu tocat?

EF: Essencialment és repertori renaixentista, perquè el consort com a família d’instruments iguals (que també trobem aplicat a violes, sacabutxos o cornetes) neix per paral·lelisme amb els conjunts vocals d’aquell moment. Aquest és el nucli central. Després la flauta s’escindeix de la família i esdevé instrument solista, i aquest repertori posterior, que potser és el més popular, no és el nostre principal, ja que necessitem un acompanyant que no sigui flauta. Tot i així, sovint se’n fan adaptacions com la del Gloria de Vivaldi que tocarem pel desè aniversari. El repertori clàssic i romàntic és el que ens queda més allunyat, perquè l’instrument va patir una decadència, ja que no té potència per tocar amb una orquestra simfònica. I el contemporani torna a ser un punt fort: de fet, la flauta de bec presenta la dicotomia d’interpretar música contemporània sense tenir l’arrel romàntica que molts altres instruments tenen, i això la fa molt particular.

AT: Com us repartiu les tessitures i els diversos tipus de flauta entre els membres del Consort?

EF: Normalment jo deixo que cadascú toqui la flauta que li vingui més de gust, també per una qüestió econòmica, si és que se l’han comprat ells. A partir d’aquí, hi ha combinacions diverses: ara hi ha tres membres que tenen flautes molt greus –dues baixes en Do i una contrabaixa en Fa–, i les aprofitem per donar equilibri al conjunt. Des d’aquest any, de fet, toquem a 4 i a 8 veus, és a dir, amb les octaves doblades, perquè tenim prou instruments per fer una segona línia de greus, cosa que s’agraeix, perquè el conjunt genera més harmònics, és més fàcil afinar i més agradable a l’oïda. Però el flautista de bec normalment té una flauta soprano i una contralt i, a vegades, una tenor. No ha passat mai que s’hagi donat un sobredimensionament d’un instrument. Des del començament vam establir més o menys tres flautes per veu, i normalment aquests rols es mantenen al llarg del concert, per comoditat i no haver de moure cadires i faristols.

AT: Quins moments destacaries d’aquests primers deu anys de trajectòria?

EF: Recordo amb molta estima com vam celebrar el cinquè aniversari: gravant un disc que va posar en relleu que també els conjunts amateurs podem fer gravacions, i que sonen bé. Va ser una prova d’esforç, ja que hi havia tant peces del Renaixement com alguna de contemporània; tot repertori específic per a conjunt de flautes. I vam presentar el disc al Conservatori del Bruc amb Romà Escalas i el conjunt de flautes d’aquell centre dirigit per Joan Izquierdo. Tinc un molt bon record d’aquell dia.

AT: Finalment, com s’han gestat els actes de celebració del desè aniversari?

EF: La idea era fer alguna cosa diferent i eminentment festiva. I com que al Renaixement tenim molt poc repertori que estigui dins de l’imaginari col·lectiu, va sorgir la idea de fer alguna música barroca, en què tenim obres com Les quatre estacions o les Variacions Goldberg, que la gent coneix millor. Ens vam decidir pel Gloria de Vivaldi, que és fàcil de reconèixer i molt digerible. Inicialment, el Consort havia de fer tant les parts de cor com les d’orquestra, però finalment, i per passar-nos-ho encara millor, les flautes farem de cor i ens acompanyarà l’Orquestra Barroca del Conservatori Municipal de Vilanova i la Geltrú. Crec que agradarà molt, tant a tothom qui vingui atret pel repertori com a les persones que vinguin a escoltar els seus coneguts que toquen. Per a tots els membres del Consort serà un concert molt especial, perquè portem tot l’any preparant-lo. I fer-ho a la cripta de la Sagrada Família, evidentment, és un estímul afegit.