El Primer Palau

ALBERT TORRENS: Recordem com va néixer El Primer Palau, ara fa vint-i-cinc anys…

JAUME COMELLAS: Malgrat que el vam fundar Lluís Millet –el net del fundador de l’Orfeó Català i que va ser assessor musical del Palau de la Música– i jo mateix, cal deixar clar que la idea original va ser totalment seva. No sé com se li va acudir la idea d’un model que llavors no existia, a cavall del concurs i el cicle de concerts, però va resultar molt efectiva. La clau va ser que els aspirants vinguessin a participar en un concurs on, si no guanyaven, ja havien guanyat l’actuació al Palau i un caixet, a més de les despeses del viatge i l’estada que també se’ls sufragaven. Per tant, no hi perdien res i tothom quedava molt content.

MERCEDES CONDE: Fa vint-i-cinc anys no hi havia una fórmula similar enlloc d’Espanya, i ni tan sols a la resta d’Europa no hi havia cap sala que oferís un espai als joves talents locals, molt emergents, pràcticament sortits del conservatori. I cal sumar-hi la noció d’internacionalització, d’afavorir que els solistes puguin donar-se a conèixer i fer un primer pas en el que després pot ser una carrera internacional, ja que llavors no hi havia tants músics que marxessin a estudiar a fora. Tan sols podríem comparar-ho al cicle ECHO Rising Stars que té repercussió europea i va sorgir a la mateixa època.

AT: Com es va definir d’entrada i com ha anat creixent amb el temps?

JC: Sempre s’ha articulat en quatre concerts, en cadascun dels quals intervenen dos solistes o dues formacions de cambra. Finalment, entre aquests vuit solistes o conjunts es reparteixen uns premis. Al començament, dos dels concerts eren amb orquestra. I pocs anys després va arribar el patrocini de Mitsubishi Electric, que s’ha mantingut fidel durant vint anys i fins al dia d’avui. D’altra banda, personalment vaig treballar en el camp de la rendibilització del premi establint acords amb entitats per tal que els nostres guanyadors poguessin fer altres concerts en condicions de mercat més enllà del Palau. Va ser molt important la col·laboració amb diverses seccions de Joventuts Musicals, gràcies a les quals aconseguíem organitzar petites gires de fins a deu o dotze actuacions –no només per al primer premi, sinó també per als altres– que anomenàvem El Primer Palau en Gira.

MC: Actualment ja no organitzem directament aquestes gires, sinó que les pròpies entitats col·laboren amb el concurs i atorguen premis a més dels que dona la pròpia Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, com és el cas de Joventuts Musicals de Catalunya i Juventudes Musicales de España, que premien un dels participants al cicle amb una gira de concerts arreu del territori organitzada per la pròpia entitat. A més, des de fa anys, l’emissora Catalunya Música atorga un premi en forma de promoció de l’artista per la xarxa de la Unió Europea de Radiodifusió (UER) i la gravació d’una maqueta professional perquè el músic pugui presentar el seu treball i, si vol, l’editi en format cedé o el pugui pujar a les plataformes digitals.

AT: Amb tants anys de trajectòria, es deuen haver produït moltes anècdotes. ¿Ha estat fàcil explicar als membres del jurat la singularitat de comparar instruments diferents entre si?

JC: Com a anècdota, el primer any va guanyar una pianista gironina que de seguida es va retirar de la música. I en una altra convocatòria, un concursant no va poder actuar a causa d’una indisposició i l’altre aspirant amb qui compartia el concert va haver d’ampliar el programa per completar-lo en solitari.

MC: D’anècdotes, en sumem cada any. Enguany, dos dels participants també han hagut d’ampliar el programa i fer el concert en solitari perquè dos dels participants no hi han pogut concórrer a causa de les restriccions de mobilitat internacional. Anys enrere també recordo que el dia abans del concert a un oboista li van robar el seu instrument al metro i va haver de tocar amb un altre que li va enviar el seu professor des de l’estranger.

JC: Pel que fa a la singularitat de la convocatòria, Lluís Millet, que era qui triava els jurats els primers anys, s’assegurava que hi estiguessin representats tots els instruments que participaven en cada convocatòria. Al cap d’un temps es va incorporar un segon jurat format per crítics, que atorgaven el seu propi premi. I aquesta era la meva tasca, a més d’exercir de relacions públiques dels concursants i acompanyar-los arreu, des que arribaven a Barcelona fins als assajos i el concert. Finalment, per a la presentació del concert final, sempre s’ha volgut comptar amb gent del món de la comunicació més o menys mediàtica.

MC: Cada any ens trobem el mateix dilema, que és com valorar solistes, programes i fins i tot formats tan diferents. Això fa molt difícil destriar quins són realment els valors de cada músic i per què un d’ells mereix el premi i revela allò que més aprecien els membres del jurat del músic: si ha tocat amb un nivell d’excel·lència determinat o bé si té una carrera amb projecció de futur, perquè no és el mateix avaluar un músic de 18 anys que un de 27. També és molt important que l’elecció del programa de concert sigui coherent, ambiciosa i equilibrada i fins i tot altres factors, com la presència i la seguretat a l’escenari. Tot això són punts que al final entren en valor a l’hora d’avaluar.

AT: ¿I els concursants també ho entenen?

MC: Òbviament, hi ha músics que ens fan propostes molt diverses, algunes de les quals no encaixen del tot amb l’esperit d’El Primer Palau. Tant per les bases com per la nostra trajectòria, més o menys els candidats que s’hi presenten ja entenen una mica quina és la nostra filosofia, però a vegades trobem sol·licituds que no hi encaixen, com podria ser un programa cent per cent de música electroacústica, perquè no som un cicle de música experimental. I tot i que valorem la programació de músics contemporanis en el cicle, perquè, de fet, en molts casos és essencial per poder concórrer a alguns dels premis, hi ha altres vies per les quals la música contemporània té cabuda al Palau.

AT: Què sabeu del públic que ve als concerts d’El Primer Palau?

MC: El cicle té un públic molt divers però força delimitat. D’una banda, molts són coneguts dels músics, que venen a donar-los suport, però també hi ha un col·lectiu de gent gran que té la tarda disponible i l’horari dels concerts –actualment són a les 18 hores– els va bé. També hi ha melòmans que venen a descobrir joves talents i confien en el cicle, perquè saben que allò que escoltaran els pot agradar. I els últims anys hem detectat un increment d’interès del propi sector, que sap que El Primer Palau fa de prescriptor i proposa artistes que d’aquí a poc seran reputats. Finalment, hi ha un col·lectiu que aquest any no hem tingut, que és el visitant estranger que vol veure el Palau encara amb llum de dia i amb música o que potser ha fet la visita arquitectònica i vol complementar-la amb un concert de preu molt accessible.

AT: Els concursants d’ahir que avui són músics consagrats són la millor prova del sentit que té l’existència del concurs. Quines perspectives de creixement teniu a mitjà i llarg termini?

MC: Aquesta edició ha estat la primera oberta a músics de la Unió Europea i això ens donarà una projecció que no teníem fins ara, perquè s’adreçava a músics nacionalitzats espanyols o residents a l’Estat. Quan, els propers anys, puguem veure com és rebut El Primer Palau a Europa, podrem valorar si és important fer algun tipus de modificació o actualització al format actual. Ara, en el context de restriccions en què ens trobem, crec que hem de ser prudents i mantenir allò que funciona i El Primer Palau, així com està, funciona.

AT: Finalment, com se celebrarà el vint-i-cinquè aniversari?

MC: L’acte de lliurament de premis i el concert de cloenda es faran el dijous 19 de novembre, a les 20 h, a porta tancada a causa de les restricions, però es podran escoltar i veure en directe per streaming des de Palau Digital. Tornarem a tenir orquestra: la Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, i serà molt especial, perquè com que el guanyador és el guitarrista Luis Alejandro García Pérez, interpretarà el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, que precisament enguany fa vuitanta anys que es va estrenar; per tant, homenatjarem un dels nostres compositors més internacionals, el qual, a més, va estar molt vinculat al Palau. A més, enguany hem volgut que l’esperit del cicle estigui present al llarg de tota la temporada i a més dels sis solistes que han participat en aquesta edició, hi ha molta presència d’antics guanyadors: Elisabet Franch, Enrique Bagaría, Esther Pinyol, Ona Cardona, Mercedes Gancedo, Juan de la Rubia, el Quartet Gerhard, el Cuarteto Quiroga, Joan Seguí, Ferran Albrich o Irene Mas, per dir-ne només alguns, que traspuen i demostren la fortalesa del cicle. És clar que molts d’ells ja hi venen habitualment, però hem fet un esforç per convidar-ne més i hi haurà un concert concret, el proper 17 de maig, en què tots els intèrprets seran antics guardonats d’El Primer Palau. És el concert que tindrà com a protagonista la música de cambra de Marc Timón i amb presència d’Alba G. Corral, artistes convidats de la temporada.

Imatge destacada: el pianista Victor Braojos, durant la seva actuació a El Primer Palau l’any 2019. (c) Martí E. Berenguer.