Anna Urpina

ALBERT TORRENS: M’imagino que aquesta residència artística al teatre de la teva ciutat et deu fer una il·lusió especial…

ANNA URPINA: La veritat és que la il·lusió és immensa. Estic molt agraïda a l’equip programador, que ha confiat en mi, ja que tinc uns vincles emocionals molt forts amb l’escola, el conservatori i amb ells mateixos, perquè alguns van ser professors meus. Jo vaig començar a formar-m’hi als 7 anys i després han anat seguint tota la meva evolució fins al punt que jo també hi he donat classes en algunes temporades i hi he tocat moltes vegades. És un conjunt complet d’emoció.

AT: Com vas rebre la proposta i de quina manera va anar prenent forma?

AU: Va ser un procés molt fluid, harmònic i natural. Jo vaig proposar enregistrar a L’Atlàntida el meu primer disc i arran d’això van començar moltes converses, en el transcurs de les quals van anar apareixent els altres projectes, com el concert amb l’Orquestra de Cambra de Vic.

AT: Al concert (27 de juny, 19 h), hi tocaràs Les quatre estacions de Vivaldi, un compositor que serà present en tot el cicle. Com vau escollir aquesta obra i com l’estàs preparant?

AU: El protagonisme de Vivaldi ja estava escollit. També hi havia la possibilitat de fer L’estro armonico, però de seguida va quedar clar que faríem Les quatre estacions. L’obra és el hit dels violinistes clàssics, i precisament per això és tan difícil tocar-la, perquè s’ha fet tan sovint i de tantes maneres que no és fàcil intentar-hi alguna cosa nova i creativa. Jo intentaré fer-ne una versió híbrida: m’agradaria tocar amb l’estil, el caràcter i l’articulació historicista, fins i tot amb arcs barrocs, però els instruments seran moderns, amb cordes metàl·liques. Ho afronto amb moltes ganes perquè també serà la primera vegada que dirigiré l’orquestra, que no està gaire habituada al Barroc, i em ve de gust introduir-los quatre conceptes. Per a mi significa molt, perquè des dels 12 anys he tocat amb aquesta formació, que malgrat el pas del temps sempre ha sabut adaptar-se a les circumstàncies.

AT: En quina mesura hi ha marge per a la personalització en una partitura tan divulgada? A l’entorn del concert s’han organitzat algunes activitats paral·leles que potser t’ajudaran a fer-ho més fàcil…

AU: És música descriptiva, en la qual cada passatge intenta retratar elements com el vent, el glaç, els ocells… Vivaldi ho aconsegueix amb diversos efectes que cal potenciar: els tempi, els arcs, els ponticelli… Com més efectes, millor! A banda del marge que ofereixen les cadències, és clar. Tot això tindré l’oportunitat d’explicar-ho en l’assaig obert que tindrà lloc dos dies abans del concert (25 de juny, 20 h), on els estudiants i el públic podran fer preguntes. També he participat en el vídeo de presentació d’una escape room on dono pistes per trobar Vivaldi que tindrà lloc coincidint amb la meva residència.

AT: I així arribem a l’altre gran projecte del teu pas per L’Atlàntida: l’enregistrament del teu primer disc.

AU: Sí, un dels meus somnis era poder gravar a casa, perquè volia fer un homenatge al lloc on he crescut i m’he format, i que em sento molt meu. I el programa que enregistraré el vaig començar a provar fa tres o quatre anys en una sèrie de concerts a la Xarxa de Músiques de Joventuts Musicals de Catalunya amb Dani Espasa, on combinàvem una part barroca amb instruments històrics –violí barroc i clavecí– i una de contemporània amb violí modern i piano. Allà em vaig adonar que al públic li agradava molt la proposta, que tenien molta curiositat i interès i feien preguntes que a mi em venia de gust respondre. Com que l’acollida va ser tan bona, vaig pensar que seria molt interessant i productiu poder-ho deixar enregistrat, perquè a banda de ser una idea creativa que crec que fins ara no s’ha fet gaire, em defineix molt com a músic i em permet plasmar els conceptes filosòfics d’inici i final per mostrar que, encara que aquests períodes estiguin molt distanciats en el temps, alhora també estan molt connectats. Per això, el disc es dirà Contrastos.

AT: Ja tens experiència enregistrant amb orquestra. ¿Creus que en solitari serà diferent?

AU: Gravar és pesat, però compto amb el suport del productor Paco Moya, de la discogràfica IBS Classical, que normalment fa les gravacions a Granada, però que excepcionalment es pot desplaçar i ha acceptat venir a Vic, on l’equip de L’Atlàntida em va oferir molt generosament la Sala 2. L’enregistrament el farem durant dos dies, a mitjan juliol.

AT: El programa inclou una obra inèdita que vas encarregar a Josep M. Guix. Per què?

AU: Sempre he estat molt admiradora de les seves obres i de la seva manera de compondre, perquè la música contemporània de vegades és dura, abusa de les dissonàncies, però ell, en canvi, aconsegueix crear un món nou a partir de textures i ambients diversos. De manera que li vaig demanar si voldria escriure una obra per a l’ocasió i, com que és una persona fantàstica, va acceptar de seguida. El resultat es diu Esbós sobre una glosa antiga i està basat en la Folia de Corelli, que és una altra obra que gravaré.

AT: L’obra s’estrenarà en concert al Palau de la Música el proper 25 d’octubre, oi?

AU: Sí, perquè també vaig enviar la proposta al Palau i els va agradar molt, de manera que em van oferir fer un concert dins del cicle Petit Palau Cambra. Tot i que hauríem volgut que coincidís amb la sortida del disc, aquest s’endarrerirà una mica, de manera que el concert serà com un tast. Al Palau ja he tingut l’oportunitat de tocar-hi força com a membre d’orquestra, però aquest serà el meu debut com a solista i em fa molta il·lusió!

AT: Finalment, ¿recordes quan vas començar a combinar la interpretació amb els dos violins –barroc i modern– i per què has decidit no prescindir-ne de cap?

AU: En un moment determinat de la meva formació vaig notar que necessitava un canvi, tot i que no sabia exactament quin. Llavors, en un curs d’estiu, va aparèixer el violí barroc i m’hi vaig sentir molt còmoda, reconeguda en aquell estil i com si formés part de mi. De manera que vaig decidir ampliar estudis, primer amb un màster a l’ESMUC i després amb Enrico Onofri a Itàlia. Certament, és difícil combinar-los tots dos, perquè són dues tècniques diferents i dues maneres de veure i entendre la música. Al començament costa molt, però amb el temps et vas mentalitzant, el cervell s’agilitza, fa un “clic” i fins i tot pots combinar-los tots dos en un mateix concert. D’altra banda, tot i que molts músics d’antiga s’hi especialitzen un cop hi entren, jo no ho he fet perquè també em sento músic de clàssica i trobo que tots dos violins em complementen com a músic i com a persona. Sento que la música és global i el que un m’ha ensenyat també em serveix per a l’altre, és recíproc.