La Locomotora Negra i la Coral Sant Jordi interpreten la mítica obra el 15 de novembre de 2019 al Palau de la Música Catalana, dins el 51 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
La nit del 24 de novembre de 1969 ocupa un lloc de privilegi en la història del jazz a Barcelona. Aquell dilluns el gran Duke Ellington i la seva orquestra van cloure la quarta edició d’un encara jove Festival Internacional de Jazz de Barcelona amb un concert memorable que va omplir a vessar la basílica de Santa Maria del Mar.
La nit anterior Ellington i els seus músics havien protagonitzat dues actuacions consecutives al Palau de la Música Catalana, però allò no va ser obstacle perquè aquella tercera i última presentació davant el públic català suscités “una expectació verdaderament desbordant”, segons el que va escriure un crític de l’època. I no era per a menys. El reconegut pianista i compositor presentava el segon dels seus Sacred Concerts i, a més, ho feia amb la col·laboració d’una formació de casa, la dúctil i polivalent Coral Sant Jordi, conduïda amb rigor i meticulositat per Oriol Martorell.
Entre el públic que va assistir a aquell moment privilegiat es trobava un també joveníssim Ricard Gili, que va viure l’experiència com un moment especialment revelador per al seu futur musical, fins al punt que pocs mesos després La Locomotora Negra començava a rodar. Ara, quan es compleixen cinquanta anys d’aquella fita, Gili i els seus efectius, amb la complicitat dels que van ser els altres grans protagonistes de la jornada, la Coral Sant Jordi, recuperen la mítica obra de Duke Ellington i la porten a l’escenari del Palau de la Música Catalana.
La cita serà el divendres 15 de novembre, en el marc –on, si no?– del mateix Festival de Jazz de Barcelona, i comptarà amb la col·laboració solista de la soprano Núria Rial, que assumirà les parts que l’any 1969 feia la cantant sueca Alice Babs, i el vocalista Erwyn Seeruton.
Duke Ellington va escriure els seus tres Sacred Concerts la darrera dècada de la seva vida, els anys 1965, 1968 i 1973, i hi fusionava el millor del seu llenguatge musical amb una fonda espiritualitat. Els tres concerts es van gravar i en totes les seves interpretacions en directe, el mateix Duke Ellington es va encarregar de la direcció musical, assegut al piano. Amb el temps, l’artista arribà a dir que eren les obres “més importants” que havia escrit mai. Estrenat el 19 de gener de 1968 a la catedral St. John the Divine de Nova York, en aquest segon concert destaca el passatge Freedom, un veritable crit per la llibertat, que ara dona títol a l’espectacle.
“Quan va tenir lloc aquest concert, l’any 1969, es vivia un moment molt particular, amb una situació política tensa. ETA havia comès els primers assassinats i a finals de l’any anterior s’havia dictat l’Estat d’excepció”, recorda ara Ricard Gili, conscient dels paral·lelismes que es poden donar amb el moment actual. “Tot Barcelona era aquella nit a Santa Maria del Mar, des dels progres als més acomodats. Va ser un moment màgic i ara esperem poder transmetre aquella mateixa emoció al públic que vingui al Palau”, afegeix el trompetista, que considera “un deure moral” recuperar aquesta històrica partitura.
Els que mai han oblidat aquesta emoció són els cantairesde la Coral Sant Jordi que van compartir escenari amb Duke Ellington aquella nit. “Nosaltres estàvem especialitzats en música clàssica, però Oriol Martorell era una persona molt oberta que ens feia fer moltes coses. I per això va acceptar aquest repte”, recorden Manel Artigues, Anna Farrero, Joan Flo, Eduard Sagarra i Maria Figueras.
“Jo tinc sobretot molt viu el record de Tom Whaley que ens va venir a preparar. Vam estar treballant amb ell uns dies abans i el primer que va fer va ser posar-se a ballar. Això va ser tota una sorpresa per a nosaltres, però al final vam acabar molt compenetrats”, relata Anna Farrero.
“Per a nosaltres tot això representava una gran novetat. Era un tipus de música que no coneixíem i el que més ens sobtava era l’espai que ens donaven per a la improvisació. Va ser totalment màgic”, evoca Maria Figueras.
La trobada amb Duke Ellington va ser breu però intensa. “Amb ell només vam treballar el mateix dia del concert. Potser vuit hores en total, però que han durat cinquanta anys”, afegeix Artigues. Tot i així, el resultat va ser, sens dubte, molt satisfactori per al nord-americà, que a les seves memòries va deixar escrit que el millor concert i la millor coral amb què havia treballat havia estat la de Barcelona. I prova d’això és que el juliol de l’any següent, Ellington va tornar a convidar la Coral Sant Jordi perquè l’acompanyés en una nova interpretació de l’obra al Festival d’Aurenja.
En el seu espectacle, La Locomotora Negra abordarà gairebé íntegrament l’obra, tot i que s’hi han introduït alguns petits canvis, com l’eliminació de “dos temes de gran exigència virtuosística” i la inclusió de la traducció al català del recitatiu “Father forgive”, “perquè les coses que deia Duke Ellington són d’una gran actualitat”, precisa Ricard Gili.
Imatge destacada: instant d’aquest concert a Santa Maria del Mar. © Gabriel Sendra
