Rebutjat pel Conservatori de Milà, actualment aquest Conservatori porta el nom de Giuseppe Verdi. La vida i la carrera del compositor de Busseto anà del fracàs a l’èxit, però sempre estigué marcada per la perseverança i la fidelitat als seus valors, tant personals com musicals.
Quan el 5 de febrer de 1887, dia de l’estrena d’Otello a La Scala de Milà, el teló va haver de ser obert més de vint cops, Giuseppe Verdi ja era un compositor mundialment famós. Havia compost himnes nacionals, inaugurat el Canal de Suez amb Aida;, havia estat diputat del primer parlament del Regne d’Itàlia i nomenat senador. Una biografia trepidant que anà més enllà de la música, tot convertint-se en un fervorós patriota italià.
“Avui sóc el mestre Verdi, però demà tornaré a ser el vilatà de Sant’Agata.” Aquesta frase, dita pel compositor la mateixa nit de l’estrena d’Otello, no pot definir millor el seu caràcter humil. Nasqué el mateix any que Wagner, el 1813, a Le Roncole (Busseto). Els seus pares, propietaris d’una fonda, tenien tractes amb Antonio Barezzi, un ric comerciant que els proveïa licors i que esdevindria una persona cabdal, benefactor i figura paterna, el va animà a estudiar música. Aquesta amistat marcà la seva producció, en què les relacions paternofilials estan sempre presents, ja que dona més protagonisme a la corda de baríton en els rols de pare, que són veritables joies dramàtiques, com ara Foscari, Boccanegra, Germont o Rigoletto, entre d’altres.
Soledat i fracàs
Els inicis de la carrera de Verdi van ser molt complicats. El compositor va fer les proves per entrar al Conservatori de Milà, però en fou rebutjat. El destí va voler que anys més tard aquest passés a anomenar-se Giuseppe Verdi. El 1836 es casà amb Margherita Barezzi, filla d’Antonio, i de qui nasqueren dos fills que moriren a l’edat d’un any, tot sumint la mare en una gran tristesa. El 1839 estrenà Oberto, conte di San Bonifacio a La Scala amb un èxit relatiu, però el 1840 quan estava immers en la composició de la seva segona òpera per a La Scala, buffa per encàrrec de l’empresari, la seva esposa morí a l’edat de vint-i-sis anys. L’estrena d’Un giorno di regno fou un fracàs absolut, pel poc interès que tenien la música i l’argument. Així, un Verdi de només vint-i-set anys, que havia provat l’èxit i havia tingut una família, es trobà sol i en el fracàs, per la qual cosa torna a Busseto.
La pròxima òpera, Nabucco constitueix el seu primer gran èxit i un pas més en l’evolució del cant dotant-lo d’una intensitat fins aleshores mai vista en les òperes de Rossini, Bellini o Donizetti. La llegenda diu que el paper d’Abigail va ser el que inicià el declivi vocal de Giuseppina Strepponi, posterior companya de Verdi, que estrenà el rol. I que l’escena de la mort de la princesa va haver de ser suprimida per la profunda impressió que causà en el públic.
Dels salons a les galeres
Aquest èxit clamorós el convertí en el personatge de moda de la Milà de l’època. Se’l convidava als millors salons, on es gestava la llavor de l’unificació italiana i va ser en un d’ells on va ser introduit a Shakespeare, donant com a resultat un dels tàndems artístics més sublims. També d’aquesta època són les seves cançons per a piano i veu, rarament interpretades avui en dia, que són en sí mateixes una petita òpera. Jove i prometedor, un Verdi que rondava la trentena tingué diverses aventures amoroses amb patrícies romanes, com Emilia Morosini o Giuseppina Appinai. Amb la Strepponi mantingué el contacte, però la seva relació no començaria fins al 1846.
En aquest clima s’inicià l’èxit de Verdi del que ell mateix anomenaria com els “anys de galeres” a causa d’una frenètica activitat que el portava a estar component 10 o 12 hores diàries. Resultat d’aquests anys són òperes com I lombardi, I due Foscari, Ernani, Macbeth, Attila, Il corsaro o Giovanna d’Arco, entre d’altres. Òperes d’arguments romàntics i amb cabalette trepidants, on sempre hi ha un element patriòtic i que encara es mantenen en repertori. Però és a Luisa Miller, el 1849, que Verdi comença a entrar en una nova etapa que anuncia ja Rigoletto, Il trovatore i La traviata, especialment pel lirisme innovador del tercer acte, centrat en el drama dels protagonistes. Amb Rigoletto la seva música ja entra en un altre nivell i s’allibera de la condemna a galeres: l’estructura de l’scena (recitatiu-ària-cabaletta) se supera per donar un discurs musical més fluid, en el qual alguns crítics van veure una traïció a la tradició italiana.
“L’uomo implacabile per lei sarà”
Després dels triomfs de Rigoletto i Il trovatore, Verdi compongué La traviata, probablement la primera òpera realista. “Vull temes que siguin nobles, grandiosos, bells […] estic escrivint una història dels nostres temps. Un altre compositor no s’hauria enfrontat a aquesta trama pel costum moral, el vestuari i per altres escrúpols estúpids”, escriví al director Cesare de Sanctis. I així fou, el públic de La Fenice fou implacable, i l’estrena, un fracàs estrepitós el 1853, no abans sense trobar impediments de la censura, que l’obligà a moure l’acció al segle XVIII. “L’estrena ha estat un fiasco i la gent s’ha rigut de La traviata. No m’importa. ¿S’equivoquen ells o jo? L’última paraula sobre aquesta òpera no es va dir ahir a la nit”, escrigué l’endemà.
Així d’implacable també fou la societat de l’època amb la seva companya de vida Giuseppina Strepponi, amb qui no es casà fins al 1859, després d’anys d’escandalosa convivència, i que es perpetuà fins a la mort d’aquesta el 1897.
A partir d’aquí la producció de Verdi mantingué una qualitat musical i dramàtica que no decaigué mai, amb òperes com Simon Boccanegra, Un ballo in maschera, Don Carlo o Aida, entre d’altres. I quan semblava que ho tenia tot dit, inicià la col·laboració amb el llibretista Arrigo Boito que el portà a un altre nivell amb la immensa obra que és Otello, per acabar d’acomiadar-se de l’òpera amb Falstaff i la seva magistral fuga final “Tutto nel mondo è burla”. Malgrat els drames que escrigué i visqué, Verdi sembla dir-nos així que mai va perdre l’humor ni l’optimisme, malgrat els seus ulls tristos i el posat romàntic. Morí al Gran Hotel de Milà el 1901, fet que causà una gran commoció, i llegà els seus béns per a la creació d’una casa de repòs per a músics retirats, l’actual Casa Verdi, on descansa eternament el mestre.
Discografia comentada
– Otello
Victoria de los Ángeles, Mario Del Monaco i Leonard Warren. Fausto Cleva, director. Orquestra i Cor de la Metropolitan Opera House de Nova York. Metropolitan Opera, 8/3/1958 (directe). Myto, 2008.
Superlativa interpretació de De los Ángeles i Del Monaco: ella una Desdemona delicada i ell un Otello de forta masculinitat. El “Desdemona rea” i l’“Ave Maria” són d’una intensitat encara avui difícilment superable.
-La traviata
Maria Callas, Giuseppe di Stefano i Ettore Bastianini. Carlo Maria Giulini, director. Orquestra i Cor del Teatro alla Scala. La Scala, 1955 (directe). Myto, 2014.
Només escoltant aquesta versió, en directe, es pot veure la Callas en la mítica producció de Lucchino Visconti. La soprano creà escola en la interpretació del paper i el títol no tingué èxit al teatre milanès fins a diverses dècades després d’aquestes funcions. Aquí, junt amb un Di Stefano estratosfèric, un Bastianini rotund i una direcció de Giulini impecable i profunda.
-La traviata
Anna Netrebko, Rolando Villazón, Thomas Hapson. Carlo Rizzi, director. Filharmònica de Viena. Dir. escènic: Willy Decker. Deutsche Grammophon, 2005 (CD o DVD).
Un clàssic de la dramatúrgia contemporània, amb una parella formada per Netrebko i Villazón, de química més que evident.
-Requiem
Anja Harteros, Elina Garanča, Jonas Kaufmann i René Pape. Daniel Barenboim, director. Orquestra i Cor del Teatro alla Scala. 27-28/8/2012 (directe). Decca, 2013 (CD o DVD).
El &Requiem$ del bicentenari tingué un càsting immillorable a La Scala, amb el poderós quartet format per Harteros, Garanča, Kaufmann i Pape, sota una direcció vibrant de Barenboim i un cor espectacular.
-Un ballo in maschera
Luciano Pavarotti, Renata Tebaldi i Sherrill Milnes. Bruno Bartoletti, director. Orquestra i Cor de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, 1971. Decca, 1999.
Pavarotti brilla en aquest rol, amb un Milnes obscur i una Tebaldi que segueix dominant la partitura verdiana sense problemes. L’Orquestra i el Cor de l’Accademia di Santa Cecilia n’ofereixen una interpretació vibrant.
-Attila
Samuel Ramey, Cheryl Studer i Neil Schicoff. Riccardo Muti, director. Orquestra i Cor del Teatro alla Scala, 1989. EMI Classics, 2010.
Muti ha manifestat la seva debilitat per aquesta òpera poc coneguda de Verdi i això es fa palès en la seva direcció acurada i plena d’italianità.
Article publicat al número 358 de la Revista Musical Catalana (Agost-Setembre 2017)
