Igualada homenatja el mestre Joan Just amb motiu del seu 125è aniversari

Enguany es compleix el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Joan Just i Bertran (Sant Cugat Sesgarrigues, 5 d’octubre de 1897-Igualada, 25 d’abril de 1960), conegut pels igualadins com el Mestre Just, gran músic, pedagog, director i compositor que va fer una feina ingent per al desenvolupament de la música a la capital anoienca i al nostre país en una època molt difícil.

Difícilment grans músics de la nostra ciutat, com Jordi Savall, els germans Jaume i David Padrós, Teresa Llacuna i altres mestres i músics igualadins haurien arribat on van arribar sense la seva influència i mestratge. Però sens dubte el gran llegat del Mestre Just, el trobem en les institucions i entitats que ell va fundar i dirigir, com la Banda de Música d’Igualada, l’Escolania de la Pietat, la Schola Cantorum o la Coral Mixta o les que ell va heretar i va salvar d’una més que probable desaparició en períodes de gran turbulència, com l’Escola Municipal de Música i Conservatori de Grau Professional Mestre Joan Just. També dirigí l’Orfeó de Santa Coloma de Queralt i impulsà la creació de la secció local de Joventuts Musicals i la Secció de Musicologia del Centre d’Estudis Comarcals.

Joan Just entrà a l’Escolania de Montserrat, on tingué de mestres els pares Manuel Guzman i Anselm Ferrer. A Barcelona continuà els estudis musicals amb els mestres Millet, Morera, Pellicer i Balcells. Començà a desenvolupar la seva tasca professional a Oriola (Alacant) i a Barcelona treballà de director del Cor Mixt de Ràdio Barcelona (col·laborant amb el mestre Pérez Moya), de professor d’harmonia a l’Acadèmia Albéniz, d’organista en diverses esglésies i de pianista en sales de cinema mut. Més tard, a la Fundació Patxot, convidat pel mestre Millet, desenvolupà una feina que l’apassionava: la recol·lecció de cançons de tot Catalunya, editades al Cançoner Popular. L’any 1931 fou contractat per substituir el mestre Manuel Borgunyó com a director del Conservatori de l’Ateneu Igualadí, càrrec que ocupà fins a la seva mort.

Si hi ha un fet pel qual es valora i recorda especialment el Mestre Just és el salvament durant la Guerra Civil de l’orgue de la basílica de Santa Maria d’Igualada, peça única dels segles XVIII i XIX. Va evitar que uns milicians el cremessin demostrant-los que també servia per tocar tot tipus de música, no només religiosa. Davant de la seva incredulitat, el Mestre Just mateix es posà a l’orgue i interpretà el tango La Cumparsita i també algun vals. Així es salvà aquest instrument musical de gran valor.

Durant la guerra també salvà la vida al P. David Pujol, monjo de Montserrat i director en aquells moments de l’Escolania, que s’havia refugiat en una masia prop de Rubió i estava en perill. L’amagà a casa seva i li facilità la sortida des de Barcelona cap a l’estranger. A la postguerra també salvà de la presó i la mort diversos igualadins i va lluitar moltíssim perquè les autoritats no tanquessin el Conservatori, precedent de l’actual Escola de Música i Conservatori de Grau Mitjà Mestre Joan Just.

Jordi Savall sovint recorda la gran impressió que li feren els assaigs i l’estrena a Igualada, l’any 1958, del Requiem de Mozart, una gran fita que aconseguí el Mestre Just amb molt d’esforç i dedicació, en què va involucrar tot el teixit musical igualadí que ell creà.

El seu fill Cassià M. Just, que fou abat de Montserrat, recordava el seu pare amb aquestes emotives paraules: “El Mestre Just, sense fer soroll, sense buscar protagonisme, va complir la seva missió musical i humana amb alegria i constància. Era feliç ensenyant els joves a cantar, a escoltar bona música, a tocar instruments, a compondre melodies i harmonitzar-les. Com a fill i deixeble seu al Conservatori de Música d’Igualada, recordo que ens encoratjava amb tacte i respecte. No ens renyava. Tenia traça per aprofitar les qualitats de cada persona. Fou un home just de nom i de fets”.

La producció musical del Mestre Just comprèn més d’un centenar d’obres, la majoria música coral amb arranjaments de gran qualitat de nombroses cançons populars catalanes. També inclou obres per a piano, veu i piano, banda, sardanes, alguna obra orquestral i comèdia lírica o una gran col·lecció de goigs, la majoria conservada a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia. Però sens dubte la seva obra més coneguda per tots els igualadins és l’Himne del patge Faruk, per a veu i banda, que cada dia 5 de gener podem escoltar a la cavalcada de Reis d’Igualada.

La seva mort es produí sobtadament el dia 25 d’abril de 1960 mentre feia classe a una alumna al Conservatori. La notícia va córrer per tota la ciutat i el funeral va ser una gran manifestació de dol, amb molts igualadins al carrer que seguien el seguici fúnebre del fèretre portat a coll pels seus estimats cantaires. El 15 de juny d’aquell mateix any tingué lloc un concert d’homenatge, en el qual participà com a solista una joveníssima Josefina Rigolfas, acompanyada per l’Orquestra Municipal de Barcelona sota la direcció d’Eduard Toldrà. S’estrenà la seva obra pòstuma Tres quadres simfònics que completà el seu alumne Josep Maria Roma.

Coincidint amb la Capitalitat de la Cultura Catalana 2022 a Igualada, músics i agrupacions igualadines hereves del seu ric llegat l’homenatjaran en el concert de Santa Cecília d’enguany, el proper 27 de novembre, al Teatre L’Ateneu. S’hi podrà escoltar una mostra de la seva obra vocal, pianística, coral, sardanística, per a banda i simfònica en un concert que serà enregistrat i que apareixerà en forma de CD editat per Ficta. Serà la culminació d’un any amb diverses activitats, conferències, concerts i una exposició al voltant de la figura del Mestre Just a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia, que s’inaugurarà el dia 11 de novembre. L’Escolania de Montserrat també s’ha sumat a aquest aniversari amb la interpretació d’un motet seu el dia 5 d’octubre passat, data exacta del seu 125è aniversari, així com altres agrupacions del país, com el recentment estrenat Cor de Cambra de la FCEC, que va interpretar també obra de Joan Just en la seva presentació a Portugal aquest darrer estiu.

Esperem que en un futur no gaire llunyà puguem veure publicada bona part de la seva obra, actualment descatalogada o pendent de publicar.