El compositor Jordi Cervelló, desaparegut aquest divendres, 2 de setembre, als 86 anys, ha estat una figura important de la història de la música al nostre país aquestes últimes dècades. Un home amb carisma, que es feia estimar i escoltar. Un músic respectat i admirat. Defensor del nostre passat musical, va expressar-se sempre amb veu pròpia, tant a través de la seva música com de les paraules.
Tot i que sovint se l’associa al món del violí i a la resta de membres de la família dels instruments de corda fregada, Jordi Cervelló va deixar nombroses partitures per a altres instruments i formacions, tant simfòniques com orquestrals i de cambra, i així mateix algunes composicions vocals i corals.
Nascut a Barcelona l’any 1935, Jordi Cervelló i Garriga havia estudiat violí amb Rosa Garcia Faria i posteriorment amb Joan Massià. Després va ampliar estudis de virtuosisme a Milà i Salzburg. Però un accident de cotxe a Itàlia va obligar-lo a deixar la carrera d’intèrpret i a dedicar-se a la composició, que va aprendre principalment amb el mestre Josep Maria Roma. A final de la dècada del 1960 van arribar les primeres estrenes i ja de seguida els premis i reconeixements.
Al llarg dels anys va tenir una relació molt especial, primer amb Israel i més endavant amb Rússia (era un enamorat de la música i la cultura d’aquell país), països que va visitar i on la seva música va sonar i també s’enregistrà. Colpit per l’Holocaust i per la història d’Anna Frank, va compondre Anna Frank, un símbol, per a orquestra de corda, una de les seves obres més significatives, segons que confessava ell mateix. També ho és el seu Concert per a violí i orquestra, una peça que va madurar durant anys fins que es va decidir a escriure-la: “Per a mi, escriure el meu Concert per a violí, essent el violí el meu instrument, era una il·lusió i un repte que tard o d’hora havia d’afrontar. Però no estava segur de si el moment arribaria, pel meu respecte i admiració cap als grans concerts que formen part de la literatura per a violí i orquestra”. Aquell somni es va acomplir l’any 2003, quan el violinista Markus Placci, l’OBC i Antoni Ros Marbà van estrenar l’obra a l’Auditori de Barcelona.
Jordi Cervelló també va destacar al camp de la pedagogia musical com a professor de violí, especialment els anys que va formar part del Conservatori de Badalona. Unes classes que van marcar les carreres de molts intèrprets. La relació amb els joves va ser constant al llarg de la seva vida. Sovint el visitaven al seu estudi, a Sarrià, per treballar plegats alguna composició. Va encoratjar els joveníssims violinistes Jesús Reina o María Dueñas, o el pianista Marc Heredia, als inicis de les carreres respectives. A ells i molts d’altres. També esperonà joves formacions, conjunts de cambra i orquestres de corda que es van interessar per la seva música.
Aquests llaços d’amistat anaven més enllà de la música. Així, podríem destacar la relació que Jordi Cervelló va tenir amb el físic i pensador Jorge Wagensberg, amb qui va idear l’obra Formes per a una exposició, on es descriuen musicalment les formes més freqüents en la natura; o amb la primatòloga Jane Goodall, que va conèixer a Girona coincidint amb l’estrena a Catalunya de l’obra Natura contra natura, i a qui va dedicar l’obra Pour Jane, per a violoncel sol.
L’activitat compositiva de Jordi Cervelló va continuar fins al final. El mes de juliol passat es va estrenar a Màlaga La maroma, un concert per a violí i orquestra de corda. Aquest mes de març passat l’Auditori de Barcelona va acollir l’estrena de L’harmonia de les esferes, amb l’OBC, i l’any passat va sonar-hi Les càrregues (inspirada en els fets de l’1 d’octubre a Barcelona), amb la Banda Municipal de Barcelona i Salvador Brotons. Val la pena destacar igualment la sèrie de 24 Capricis per a violí, que va enllestir la primavera del 2019, en un projecte encetat dues dècades abans, un recull que d’alguna manera vol proporcionar una base sòlida per afrontar els dificilíssims Capricis de Paganini.
Cervelló es referia al fet de compondre amb aquestes paraules: “La composició vol introspecció i, per tant, la tranquil·litat és imprescindible. El meu espai de Sarrià, el meu estudi, m’hi ha ajudat de manera definitiva. Veig arbres i muntanyes. Tot és verd. Normalment, m’aixeco a les sis del matí. El sol encara ha de sortir. Ja vindrà. Millor si triga. La claror es fa esperar. Es fosc però alguna cosa es remou a l’espai. A poc a poc, i escoltant algun ocellet, encara tímid, començo a escriure. Sempre amb llapis, cosa que m’obliga a fer-hi punta amb la maquineta metàl·lica. M’agrada i penso en Ravel, que sempre deia d’esmolar el llapis abans d’escriure una nota”.
El pensament de Jordi Cervelló queda recollit en gran part al seu blog, que va estar actiu entre els anys 2012 i 2020. Allà podem anar resseguint no només l’activitat del músic durant aquells anys, sinó que també hi descobrim les seves diverses passions: el món del violí i dels liutai, com li agradava dir-ne (la paraula italiana que defineix en italià els constructors d’instruments de corda fregada), els grans pedagogs i tractats per a aquest instrument, els grans intèrprets, directors i compositors o les obres que van marcar-lo. Però també el seu amor per la pintura, pels ocells, la filosofia o la literatura. Una persona curiosa de mena, sensible, gens aliena al món que l’envoltava. No era estrany, doncs, que denunciés, quan calia, el moment polític del país o el maltractament dels animals, cosa que no suportava. Era actiu a les xarxes socials, sobretot a Facebook, on anava abocant les seves reflexions i descobertes. També els seus records. En Jordi parlava de música, però també d’història, de política, i era molt habitual que compartís vídeos d’interpretacions de grans violinistes del passat que l’havien marcat o de nous valors que acabava de descobrir.
Últimament havia col·laborat en l’elaboració de l’article de Pau Casals per al web Intèrprets Catalans Històrics, una iniciativa impulsada per l’Associació Joan Manén (“Fa anys que s’ha convertit en una associació «salvadora» del nostre passat musical”, deia). Durant anys, Cervelló va reivindicar la qualitat de la música catalana –especialment la de l’època de Casals i Lamote de Grignon– i es lamentava del poc interès dels responsables de les programacions de concerts per la nostra música, i també per donar a conèixer obres de compositors (i compositores!) menys populars, com sí que passa en altres països.
De Cervelló, ens en quedarà la música, les partitures i els enregistraments. Tant de bo no s’oblidi i segueixi sonant. A ell, de ben segur, no l’oblidarem.
Imatge destacada: (c) Marc Colomés.
