El lutier nord-americà Paul Poletti es va traslladar a viure a Barcelona el 2004. És aquí on té el seu taller i on desenvolupa el gruix de la seva activitat professional, dedicat a la conservació dels instruments de teclat del Museu de la Música, a la restauració i reparació d’aquells que li arriben a nivell particular, a la docència a l’ESMUC, al suport tècnic en concerts i gravacions, a l’afinació segons els tempraments històrics, a la recerca musicològica “i també a la vida privada!”.
Entre totes aquestes tasques, encara troba temps per construir pianofortes (o potser n’hauríem de dir fortepianos, per diferenciar-los del seu parent modern?) seguint el model d’aquells instruments que Silbermann a Anglaterra, Dulcken als Països Baixos, Cristofori a Itàlia, o Graf, Walter i Fritz a Viena, van construir entre principi del segle XVIII i mitjan segle XIX.
Les diferències entre el piano modern i els pianos històrics són més que notables i la suavitat de tacte d’aquests últims contrasta enormement amb la robustesa de l’instrument actual. Això fa que les interpretacions d’obres de Beethoven, Brahms, Mozart, Haydn o Schubert amb els instruments que ells tenien a l’abast (o amb les seves rèpliques modernes) no sols tinguin un sabor més gràcil i eteri, sinó que ens permeten retrotraure’ns al món sonor contemporani d’aquests genis.
En els enllaços següents trobareu diverses peces interpretades amb els instruments que els seus compositors tenien a l’abast. Tots ells són reconstruccions de Paul Poletti, segons els diversos models històrics de base i afinats segons els criteris de temprament propis de l’època:
Reconstrucció d’un pianoforte d’Anton Walter (1795) de 5 octaves:
1. W. A. Mozart, Der Frühling KV 597
Arthur Schoonderwoerd, pianoforte / Monique Simon, mezzosoprano
2. C. A. Fodor, Sonata en fa # op. 2 n. 2, III. Allegro assai
Arthur Schoonderwoerd, pianoforte
Reconstrucció d’un pianoforte de Conrad Graf de 6 octaves i mitja:
3. L. van Beethoven, “Sehnsucht” (Die stille Nacht undunkelt), WoO 146.
Arthur Schoonderwoerd, pianoforte / Johanette Zomer, soprano
Però Poletti no en té prou, de reproduir “la lògica constructiva” dels instruments fets durant els segles XVIII i XIX, sinó que la seva inquietud intel·lectual i vital el porta a ampliar horitzons constantment. És així com ha arribat al clavicimbalum, un instrument del qual hi ha constància en el tractat protorenaixentista d’Arnaut van Zwolle, però del qual no n’hi havia cap exemplar fins que Poletti el va construir fa poc més d’un any. Amb aquest instrument nou i antic a la vegada (veritable nineta dels ulls de Poletti), el jove músic David Catalunya està meravellant el món sencer, ja que demostra que al segle XV ja es pensava que la corda, en comptes de ser polsada, també es podia percudir. Un instrument que, a les mans de David Catalunya, sona així:
Per a més informació, podeu consultar el completíssim web de Paul Poletti, en què aquest home d’esperit renaixentista ens il·lustra amb part del seus vastos coneixements: www.polettipiano.com. I, per als desitjosos de conèixer els entrellats dels sistemes d’afinació i temprament, és imprescindible consultar les entrades de Poletti en aquest blog, esquitxat amb bons tocs d’humor: www.just-say-do.com.
