A la darreria del segle XIX, Ibsen escrigué una peça teatral irònica sobre la vida aventurera de Peer Gynt, l’antiheroi. Ibsen demanà a Edvard Grieg que compongués les cançons per a l’escena, entre les quals destaca la Cançó de Solveig.
Després, el propi Grieg n’adaptà dues peces orquestrals, la més coneguda de les quals és la Suite núm. 2, op. 55. Aquesta obra s’ha representat teatralment, se n’han fet pel·lícules, telefilms i sèries ressaltant el noruec aventurer i la Solveig que l’espera. El text de la Cançó de Solveig diu així:
Si la primavera i l’estiu s’han marcit,
si passa l’hivern i tot l’any ha fugit,
jo sé que tornaràs, serà tot com abans.
N’he fet la prometença i et seré sempre fidel.
Déu vulgui ajudar-te, si encara veus el sol,
i que Ell et beneeixi, quan caiguis de genolls.
Jo t’esperaré fins que vinguis de nou.
Si et quedes allà dalt, vull que ens hi trobem tots dos.
Aquesta cançó devia inspirar el poeta Ventura Gassol, ple d’enyorança quan era al penal de Cartagena empresonat com tota la resta del Govern de la Generalitat. Ventura escrigué el poema el 21 de juliol de 1935 amb el títol de Cançó de la Nova Solveig en format de carta dedicada “A vosaltres, Ricard i Conxita, amics de l’ànima”. Es referia a Conxita Badia, soprano, i al seu espòs, Ricard Agustí (els meus avis), i que la meva família conserva com un tresor.
L’àvia s’enyorava de l’espòs, que per feina era al Brasil. El poema diu així:
Dec posar tanta enyorança,
Amor meu, en la cançó
que fins la mar s’abonança
per a sentir-te millor;
Tant de somni i de delera,
que, de sentir-la només,
de blava i deserta que era,
ja és blanca de tants velers.
Cada desig una vela,
cada vela un pensament,
les ales que el cor anhela
ja volen al bat del vent.
Tres velers van de viatge
i els empeny una cançó,
jo em quedo sola a la platja
per esperar-t’hi millor;
que quan vegis la mà fina
que governa els tres velers
et plaurà tant la joguina,
que no em faràs glatir més.
Tes filles –les fetilleres!–
que un mateix somni s’enduu,
les tres s’han fet marineres
per venir-te a cercar a tu.
I jo, Amor, canta que canta,
com una Nova Solveig,
si sabies com m’espanta
el goig de sembla’m que et veig
i que ja et sento que clames
per damunt l’embat del mar
i que tota jo em faig flames
per fer-te millor de far!
La cançó de l’Enyorança
quin encís que don més gran!
Ai, Velers de l’Esperança,
digueu: per què tardeu tant?
Poc després, Conxita i les tres filles fugien a París, a causa de la Guerra Civil, on retrobaren Gassol i Pau Casals. Probablement Gassol mostrà el poema a Casals i aquest el musicà el 1937. L’anomenà Balada de la Nova Solveig i la dedicà als amics Ventura Gassol i Concepció Badia d’Agustí. Conxita feu concerts per Europa gràcies als contactes de Casals i el seu representant fins que, veient les creixents dificultats i la proximitat de la guerra europea, Casals li aconseguí concerts al Brasil. I fou així com finalment es retrobà amb el seu marit.
El fet curiós i que motiva aquest escrit és que el text de la cançó musicada per Casals té un parell d’estrofes de més (prèvies a les darreres tres estrofes), tant en la versió manuscrita com en l’edició de les obres de Casals (Editorial Boileau). Probablement Gassol i Casals acordaren d’afegir-les, ja que Conxita marxava amb les filles. Justament Gassol i Frederic Mompou les acomiadaren a París al tren cap a Marsella, d’on sortiren amb vaixell cap a Amèrica. Mompou, en el moment de partir, li entregà la partitura del Testament d’Amèlia per ell harmonitzada. Les estrofes que falten diuen així:
Si la mitjana hissa veles,
la gran ja pren el timó
i la que tu més anheles
a proa de mascaró.
Sols de veure-les brunzia
tan fi la Rosa dels Vents
la mar llisa es diria
el llac dels meus pensaments.
El text es refereix a les tres filles de Conxita: Xita, la gran; Mariona, la meva mare, i Carmen, la petita. La cançó era tan forta per a Conxita que mai pogué cantar-la en públic, però conservà sempre el manuscrit del poema i de la cançó.
Manuscrit Cançó de la Nova Solveig de Pau Casals, primera pàgina.
El propi Casals, el 1953, escriu una carta adreçada a Conxita on parla de la cançó i diu: “Tot el que he escrit per a veu de soprano ha sigut pensant en tu, tot doncs et pertany…”. Molts anys després, l’oncle Narcís Bonet Armengol, compositor i admirador de Conxita, en feu una versió per a cor, piano, arpa i dues flautes que he dirigit amb el Cor Signum de l’Agrupació Cor Madrigal (2001) i després amb el Cor Dyapason (2019), fet que m’ha fet reviure i apropar a l’obra.
L’amistat entre el poeta, el compositor, la musa Conxita Badia i Ricard Agustí es fonen en aquesta cançó. I encara avui ens recorda i apropa l’exili per raons polítiques i de guerres.
.
Bibliografia
Joan Alavedra. Conxita Badia. Una vida d’artista. Barcelona: Ed. Pòrtic, 1975.
Mònica Pagès i Santacana. Conxita Badia 1897-1997. Centenari del seu naixement. Barcelona: Generalitat de Catalunya, ICD, 1997.
Estimada Montserrat i família, amb goig i plaer he rellegit el text tan tendre, amorós i delicat.
Recordo el cant amb Cor Signum, tota una bona experiència, gràcies per fer-nos-en col·laboradors.