El 2023 es commemoren els 135 anys del naixement i 60 de la mort de la pianista i compositora uruguaiana Carmen Barradas. Es va relacionar amb un rellevant cercle d’artistes i intel·lectuals format al voltant del seu germà, el pintor Rafael Barradas. Vinculada amb les avantguardes artístiques, però apartada de cap escola musical, l’obra de Carmen Barradas és sorprenent per la personalitat, modernitat i força.
Nascuda a Montevideo, Carmen Barradas va viure dotze anys entre Madrid, Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. És en aquest període que va del 1916 al 1928 que compon la música més innovadora de la seva trajectòria. Independent de cap escola compositiva, va viure molt de prop les avantguardes a través del seu germà Rafael, pintor, amb una gran inquietud artística i relacionat amb molts intel·lectuals i artistes del moment. Per això, també parlarem d’ell i del seu entorn, ja que els membres de la família Barradas vivien plegats i compartien experiències creatives.
Els Barradas i les tertúlies de L’Hospitalet de Llobregat
A Madrid, Rafael es va relacionar sobretot amb els escriptors de la generació del 1927, i a Barcelona, entre molts d’altres, amb Joan Salvat-Papasseit, amb qui va col·laborar a la revista que va dirigir, «Arc-Voltaic», publicada l’any 1918. Entre el 1926 i el 1928, abans de tornar a l’Uruguai, Rafael va aplegar una tertúlia al seu pis de l’Hospitalet de Llobregat que es va anomenar El Ateneíllo de Hospitalet i que tenia lloc els diumenges. Per allà van passar molts artistes i escriptors, com ara Sebastià Gasch, Joan Gutiérrez Gili, Josep M. de Sucre, Regino Sainz de la Maza, Màrius Verdaguer, Sebastià Sánchez-Juan, Juan Alsamora, la pianista i compositora Maria Carratalà, Salvador Dalí i Federico García Lorca. També hi van assistir Margarita Xirgu, Luis Buñuel, Joan Salvat-Papasseit i J. V. Foix, entre d’altres. Com diu l’experta Pilar García-Sedas,[1] les reunions es feien al terrat de la casa dels Barradas. Joan R. Masoliver diu que la germana del pintor hi tocava el piano la tarda dels diumenges. També afegeix que Carmen Barradas va fer un concert presentat pel poeta Sebastià Sánchez-Juan el 8 de febrer de 1928.
Sobre l’assistència de García Lorca a les tertúlies, Antonina Rodrigo[2] afirma:
Durant els quatre mesos que García Lorca va viure entre Figueres, Cadaqués i Barcelona, els diumenges assistia a l’“Ateneíllo”. Allà creava una atmosfera vibrant, vivaç, relaxant, que provocava la seva fantasia abordant els més diversos temes, amb el seu llenguatge àgil i enlluernador.
Les visites del poeta granadí tenien gairebé sempre un caràcter festiu. Després de l’animada conversa, o el recital dels seus últims poemes, Federico s’asseia al piano de Carmen Barradas i interpretava cançons de la seva terra i del folklore català.
A la imatge següent es poden veure alguns dels assistents a l’Ateneíllo de l’Hospitalet. A la dreta, Lorca, i Dalí al seu costat.
A la fotografia següent podem veure un altre grup de tertulians al terrat del pis dels Barradas, on es celebraven les reunions de l’Ateneíllo. Carmen és la tercera començant per l’esquerra, i el quart per l’esquerra, assegut, el seu germà Rafael.
Podem saber algun detall més d’ella mitjançant una carta que Rafael Barradas escriu a Torres-García des de l’Hospitalet el 3 de març de 1926. Hi llegim: “Carmen estudia mucho y camina bien, ha trabajado y tiene varias obras bien definidas. En Madrid dio un concierto de composiciones suyas que fue bien considerado por la crítica más seria. Ahora preparamos para fines de abril un concierto aquí, tal vez en la sala Mozart”[3]
El Vibracionisme i les avantguardes
A més de ser pianista, doncs, Carmen duia a terme una important tasca compositiva innovadora i connectada amb l’estètica de Rafael. Es pot dir que el Vibracionisme –corrent nascut a Barcelona amb Rafael Barradas i Joaquín Torres-García, l’altre pintor uruguaià instal·lat a casa nostra– també inspirava les sonoritats de Carmen i, alhora, les seves obres també influïen en les d’ells. Els germans també tenien projectes comuns per a obres infantils. Deia Rafael: “También cuento con cosas musicadas por Carmen”. Se sap que col·laboraven i jugaven a desenvolupar la seva imaginació posant en comú temàtiques que treballaven separadament i que després es mostraven. Compartien experiències estètiques i les duien a la pràctica segons les seves pròpies disciplines. De vegades partien de la música o de la pintura que l’altre elaborava. Tot i que Carmen digués: “Mi música es sonido, sonido y nada más que sonido”, segurament aquesta manera de practicar la creació conjunta els incentivava i duia a camins originals, ja que, a més, el Vibracionisme estava basat en colors, sons i llum, en una mena d’interacció multidisciplinària que podien comprendre molt bé a través de la música, la pintura i la literatura. Com diu Néffer Kröger, era una cerca que aproximava el fenomen temporal sonor a l’espacial plàstic.
Aquest estil estava immers dins les diverses avantguardes europees. Ja des dels inicis del segle XX, en la seva cerca de nous llenguatges, els artistes europeus havien associat sons i colors, però la manera d’elaborar les obres era diferent. El Vibracionisme volia que en aquesta fusió hi hagués moviment, simultaneïtat. Alhora, contenia elements del Futurisme i, en menor grau, del Cubisme. Els atreien els sons i sorolls de la ciutat, de les màquines i de les fàbriques. Es podien convertir en matèria artística objectes i ambients que abans no ho eren. En el terreny poètic passava una cosa similar. El germà petit dels Barradas, Antonio de Ignacios, era escriptor i també va viure amb ells a Madrid, on col·laborava en les publicacions dels Ultraistes.
L’aparició d’un piano és recurrent en les pintures de Rafael, com ara aquesta en què representa el seu germà poeta.
Segons Antonio de Ignacios, la paraula “vibracionisme” va aparèixer públicament per primer cop a l’exposició de Rafael Barradas a les Galeries Laietanes el 1918. El galerista Josep Dalmau també va ser decisiu en el desenvolupament i difusió de les diferents avantguardes a Barcelona. Organitzava exposicions amb autors internacionals i locals, fins i tot acompanyades de concerts, conferències, dansa o filmacions. D’aquesta manera es creava un espai de reflexió entre les diverses arts que va ser molt important per als artistes. Vinculats amb aquests ambients, els germans Barradas van viure uns dels moments més efervescents en tots els àmbits artístics.
Les obres de Carmen Barradas
Alguns títols de les obres de Carmen Barradas deixen clara la influència del Futurisme, com ara Fabricación, Aserradero o Taller mecánico. Algunes pintures de Rafael també ho reflecteixen.
Una de les obres que es sol destacar en parlar de Carmen Barradas és Fabricación, estrenada per ella mateixa al piano a l’Ateneo de Madrid el 1922. Una mà toca tecles blanques i l’altra les negres, cosa que ella anomena cromatisme simultani, i tot això amb “pedal fix”, recurs molt innovador. La crítica la va elogiar per la sonoritat i el tipus de construcció basada en textures. A Barcelona deien: “No imaginamos nunca una artista tan grande, tan rica en vibraciones con tamaños ojos para ver la vida y tan voluminoso cerebro para comprenderla” («El Diluvio», Barcelona, 1923).
Carmen Barradas té una sèrie d’obres per a piano que mitjançant rudiments molt senzills aporten novetats pel que fa a la tímbrica pianística. A la partitura anota que el pianista dugui braçalets amb cèrcols metàl·lics, un cascavell al canell o fins i tot que posi algun objecte a l’encordat del piano per canviar-ne la sonoritat. Gairebé arriba, doncs, com opina Néffer Kröger, al que s’anomenaria “piano preparat” de John Cage. En algunes peces també s’avança a la seva època, ja que diu que el pedal no s’ha de canviar en tota la peça, o sigui que cal tenir-lo sempre posat i creant d’aquesta manera una ressonància del tot nova. A l’última pàgina de la partitura Fabricación, entre altres indicacions, escriu: “El pedal fijo es para que persista vibrando la sonoridad en el espacio por tener su parte activa y por razones de acústica”:
A la peça Esperando el coche (para piano y cascabel), Carmen hi diu: “Para complementar toda su gracia, exige que el brazo derecho lleve un cascabel de buen sonido; el pedal fuerte permanecerá fijo, y toda su forma técnica es elástica y elegante”. (Carmen Barradas, «Revista Alfar», 1923). L’obra es pot escoltar en aquest enllaç.
També fa servir clústers amb els palmells de les mans i aplica diversitat tonal sense cenyir-se a les tècniques clàssiques de modulació.
Testimonis de l’interès de Carmen per les altres arts
La poesia del moment també explotava aquestes noves idees. Alguns texts del periodista, poeta i gran amic dels Barradas, Joan Gutiérrez Gili, així ho mostren. Una de les seves poesies va sortir al mateix número de la revista «Tableros»(núm. 3, Madrid, 15 de gener de 1922),on es va publicar la partitura Zíngaros de Carmen amb aquesta nota: “ADVERTENCIA.- Esta composición se ejecutará sosteniendo el pedal izquierdo, para obtener un sonido opaco. Los acordes del «Andante» se expresarán con pesadez flexible. El brazo derecho llevará un brazalete de plata con varios hilos; en el «Andante» se procurará no hacer uso de él; de manera que en todos los acordes del «Andantino» debe exagerarse el movimiento de muñeca hacia arriba, y en unión de estos sonidos adquiere su justo carácter”.
La proximitat del poeta Joan Gutiérrez Gili amb els Barradas es fa palesa en el contingut de la poesia Interior, publicada al mateix número de «Tableros», que descriu l’espai amb un collage d’objectes i sons, el rellotge, el calendari, el piano, les tecles, les notes, el silenci, la llum…, un imaginari recurrent en la pintura de Rafael i relacionat amb la música de Carmen. Aquest interior es podria referir a la casa dels Barradas que el poeta coneixia tan bé.
En una carta del 1925[4] de Carmen al poeta es distingeixen les expectatives que tenia ella en relació amb la seva pròpia música. No eren temps fàcils i menys per a algú que venia de fora, tot i així es nota determinació a voler millorar la seva situació:
En estos días empiezo a reanudar mis trabajos. Preparo un concierto para los primeros meses de temporada. Una vez realizado, quiero ver si rompo este círculo de hierro en que vivo. Pienso irme con mi madre a América a ver si puedo resolver dos cosas importantísimas. Primero la conquista de mi arte, con toda honradez como creo merecérmelo y seguido, conseguir aliviar nuestra situación económica.
A la mateixa carta, les paraules següents de Carmen a Gutiérrez Gili agraint l’enviament d’un llibre seu mostren que vivia de molt a prop també la nova literatura, cosa que seguiria fent encara amb més intensitat els anys de les tertúlies literàries de l’Hospitalet. Carmen hi diu:
He recibido su libro, y agradezco mucho me recuerde en sus manifestaciones de arte. Es sencillamente exquisito. Las imágenes son claras y purificadas. Musicalmente expresado, diría yo; que su ritmo me suena a sardanas.
També en aquest fragment d’una carta de Rafael Barradas a Torres-García de 1926[5] s’observa el seu lligam i l’interès i la sensibilitat que tenia Carmen per totes les arts:
Me encarga Carmen que no deje de decirle de su parte que le han parecido formidables sus obras. Yo tengo con mi hermana un gran compañero para mis cosas de pintor pues tiene sensibilidad muy fina y un sentido crítico muy ajustado.
Aquest és el context en què va compondre Carmen Barradas durant aquells anys. Des de l’afirmació d’una experimentació musical personal, valenta i solitària, tot i estar dins d’un entorn artístic contemporani molt potent.
Com a cloenda
Tot i que va fer alguns concerts, el tipus de vida que duia Carmen Barradas no va propiciar gaire la difusió de la seva obra. Era una persona discreta que no es prodigava gaire en públic. Tampoc el seu estil musical agosarat, poc conformista, mai va ser popular.
La vida dels Barradas va ser poc còmoda. Passaven dificultats econòmiques i finalment van decidir tornar a Montevideo el 1928. Un cop allà, Carmen seguiria dedicant-se a la música, però més aviat limitada a la docència i la direcció coral. A partir del 1949 va abandonar del tot el tipus de composició d’avantguarda que la distingeix avui. A més de protegir i difondre l’obra pictòrica del seu germà, mort el 1929, Carmen va fer costat a moviments compromesos amb la defensa de la democràcia, com ara l’Asociación de Intelectuales, Artistas y Periodistas.
La seva amiga, alumna i estudiosa de la seva obra, Néffer Kröger (1925-1996), va ser fonamental per a la preservació de les seves partitures (moltes es van perdre en morir) i per a la valoració de Carmen Barradas com a compositora. El seu llibre Carmen Barradas: una auténtica vanguardista és important per poder-se acostar a l’autora. També es poden trobar interpretacions de les seves obres a les xarxes. Afortunadament, avui hi ha altres pianistes que enregistren obres de Barradas i musicòlegs que l’estudien. L’any 2022 es van tocar peces seves en commemoració dels cent anys de l’estrena de Fabricación a Madrid.
Per saber-ne més
– Néffer Kröger. Carmen Barradas: una auténtica vanguardista: “Mi musica es sonido, sonido y nada más que sonido”. Montevideo: Sucesoras de Néffer Kröger, 2014.
-Enregistraments d’obres de Carmen Barradas a càrrec de Néffer Kröger i altres intèrprets a internet.
– Carmen Rueda Borges. Carmen Barradas (1888-1963). Su lenguaje musical innovador en el Uruguay. Informe de investigación. Actas de la XIII Semana de la Música y la Musicología. Jornadas Interdisciplinarias de Investigación. El piano. Historia, didáctica e interpretación. Facultad de Artes y Ciencias Musicales. Instituto de Investigación Musicológica Carlos Vega, UCA, 2016.
-Pilar García-Sedas: Joaquim Torres-Garcia i Rafael Barradas. Un diàleg escrit (1918-1928). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
– M. Lluïsa Faxedas Brujats. El Vibracionismo de Rafael Barradas: Genealogía de un concepto. Universitat de Girona.
–Rafael Barradas y Juan Gutiérrez Gili (1916-1929). Madrid: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 1996.
-Les partitures de Carmen Barradas es poden trobar a l’enllaç següent:
https://www.facebook.com/profile.php?id=100064200900385&sk=photos_albums
[1] García-Sedas, Pilar. Joaquim Torres-Garcia i Rafael Barradas. Un diàleg escrit (1918-1928). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
[2] Rafael Barradas y Juan Gutiérrez Gili (1916-1929). Madrid: Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 1996.
[3] García-Sedas, Pilar. Ibid.
[4] Carta de Carmen Barradas a Gutiérrez Gili. Madrid, 1925. Agraïm a la Biblioteca de la Residencia de Estudiantes de Madrid la possibilitat de poder haver consultat l’arxiu Juan Gutiérrez Gili.
[5] García-Sedas, Pilar. Ibid.
Imatge destacada: Carmen Barradas i fragment de la seva partitura Fabricación.
