Hi va haver un temps que anar a l’òpera era una activitat tan comuna com anar al cinema a la segona meitat del segle XX o mirar sèries de televisió avui dia. Els vienesos de finals del segle XVIII podien gaudir-ne tant a teatres “públics” (és a dir, dependents de la cort imperial) com a teatres de gestió privada. Les obres que s’hi representaven eren diferents; per simplificar-ho, del gust de l’emperador les unes, del gust de la gent les altres. El geni de Mozart, però, estava per damunt de les peculiaritats d’uns i altres, i el 1791, mentre componia a corre-cuita un encàrrec per a la cort, La clemenza di Tito, componia també La flauta màgica (Die Zauberflöte) per al Theater auf der Wieden, dirigit pel seu amic Emanuel Schikaneder. La primera era una opera seria, sotmesa a una estructura rígida que val a dir que Mozart complia i alhora defugia d’una manera admirable; la segona era un singspiel, una obra en alemany (ves si no, com l’havia d’entendre el públic), amb parts parlades i sense més condicionants que aconseguir agradar.
La flauta màgica va néixer sent una òpera popular (en el sentit de feta per al poble). ¿Com va ser que va esdevenir una de les òperes més populars (en el sentit de més representada i estimada) del repertori? Quin n’és el secret? Si només és un conte de fades! No hi falten la princesa en perill, el príncep que se n’enamora així que en veu el retrat, el seu involuntari company de peripècies de qui tots quedem també enamorats a primera vista, una dolenta amb tanta intel·ligència i classe com la seva col·lega de La bella dorment o un savi solemne de veu profunda. Per als instruïts en els secrets de la maçoneria, el llibret amaga detalls coneguts que per a la resta són inextricables, i per a tots els que ja hem superat l’edat dels contes infantils, potser Papageno no és tan primari com ens volen fer creure, Pamina és una feminista avant la lettre (amb molta feina per fer) i podem empatitzar amb la Reina de la Nit alhora que trobem insofrible Sarastro. Tot aquest batibull (perquè s’ha d’admetre que el conte és embolicat) és explicat amb una música meravellosa. Potser el secret d’aquesta òpera rau en la combinació de dos factors: que no hi ha cap nota de la qual puguem prescindir i que ens fa somriure. Ho provem?
D’acord, Tamino és una mica babau, coses dels prínceps de conte, però mentre canta “Dies Bildnis ist bezaubernd schön” és converteix en l’home més seductor de la capa de la terra.
El rústic Papageno i la princesa Pamina filosofant sobre l’amor a “Bei Männern, welche Liebe fühlen” formen una de les parelles més encantadores i desiguals de la història de l’òpera.
I què podem dir de la Reina de la Nit?… La seva fúria i la seva set de venjança a “Der hölle Rache” ens deixa bocabadats.
Finalment, aquí tenim Tamino, Pamina, Papageno, la flauta, les campanetes… una delícia!
-
La flauta màgica es representarà el 6 i el 7 d’agost al Festival Castell de Peralada.
