El Museu d’Història de Catalunya acull els plafons perduts de l’Associació Wagneriana que Adrià Gual va pintar a principis del segle XX per encàrrec del seu amic i fundador de l’associació, Joaquim Pena, en l’exposició d’homenatge a Richard Wagner que es pot visitar a partir d’avui a la primera planta del museu esmentat, fins el 29 de setembre.
L’exposició, comissariada per Lourdes Jiménez, vol mostrar la influència que Richard Wagner va tenir en les arts plàstiques arreu d’Europa a principis del segle XX, i ho fa mitjançant un recull exhaustiu de peces diverses que mostren l’estètica wagneriana desenvolupada precisament durant aquells primers anys del segle XX a Bèlgica, França, Anglaterra, Alemanya o els Estats Units.
Els dotze llenços sobre tela obra que Adrià Gual va pintar inspirant-se en Tristany i Isolda i Parsifal i que decoraven les parets d’un dels salons principals de l’Associació Wagneriana, han tornat a veure la llum després d’anys de considerar-los desapareguts després que Joaquim Pena –fundador de l’associació– donés el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya l’any 1942. En no estar inventariats els continguts del fons Pena, es desconeixia quin havia estat el destí d’aquests dotze plafons que l’intel·lectual català va demanar a Gual que pintés per acompanyar la sèrie de litografies de Franz Stassen inspirades en diverses escenes de Tristany i Isolda i Parsifal que ocupaven les parets de l’associació. Finalment, el 22 de maig de 2009 –i coincidint amb l’aniversari de Richard Wagner–, els llenços van ser descoberts dins uns cilindres en perfecte estat, com a part del fons Joaquim Pena, conservat a la Biblioteca de Catalunya des de feina més de seixanta anys. L’única constància que es tenia de la seva existència eren les fotos que Alexandre Cirici va publicar de la seu de l’Associació Wagneriana (carrer de la Canuda, 31) en un monogràfic sobre L’art modernista català, de l’any 1951. Posteriorment, aquestes mateixes fotografies van ser publicades en un monogràfic que Isidre Bravo va dedicar a Adrià Gual el 1992. Aquest material fotogràfic va ser comprat al mercat d’antiquaris pel Dr. Francesc Fontbona per a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya l’any 2004.
Junt amb aquests llenços, algunes de les peces més representatives de l’impacte de Richard Wagner en les arts plàstiques europees són les litografies que l’il·lustrador Franz Stassen va fer inspirat en les òperes de Wagner amb un estil simbolista molt afí a l’època i molt estès arreu d’Europa. Per exemple, la mostra acull també una litografia de Josep Maria Sert que es conserva a l’Arxiu Joan Maragall, que el pintor va dedicar al poeta, i que Lourdes Jiménez ha identificat iconogràficament com a Parsifal. També hi ha enquadernacions acurades de les òperes de Wagner traduïdes al català per l’Associació Wagneriana; col·leccions de cromos amb la vida dels herois i heroïnes de Wagner (i fins i tot del mateix compositor); una joia de Masriera reproduint el perfil d’Isolda; un bust de bronze mostrant el perfil de Wagner obra de Julio Antonio; l’aiguafort més conegut del rostre de Richard Wagner obra de Rogelio de Egusquiza i encarregat per la mateixa Cosima Wagner; la immensa tela de Pau Roig inspirada en l’acte I, escena III de Lohengrin (d’estètica purament simbolista i que recorda tant el francès Puvis de Chavannes); les aquarel·les dels esbossos escenogràfics de L’anell del nibelung que el rei Ludwig II de Baviera va demanar fer a Josef Hoffmann per poder gaudir personalment del record visual de la primera escenografia de la Tetralogia a Bayreuth, i un llarg etcètera de material de gran valor i varietat.
Totes són peces que formen part d’una exposició imprescindible a ulls –i oïdes– dels wagnerians, però també d’aquells que vulguin endinsar-se en una època efervescent de la història de l’art: el Modernisme, el Simbolisme, l’estètica fin-de-siècle, que va trobar en l’univers de Richard Wagner i la seva estètica de l’obra d’art total un focus d’inspiració ineludible, en què van coincidir artistes tan importants com Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé, Eugene Delacroix, Henri Fantin-Latour, Sâr Péladan, Rogelio de Egusquiza, Odilon Redon, Paul Cézanne (a França), William Morris i Aubrey Beardsley (a Anglaterra), Arnold Böcklin i Eugène Grasset (a Suïssa), Fernand Khnopff (a Bèlgica) i John Singer Sargent (als Estats Units), entre d’altres.
