El cant d’Els Segadors té el seu origen en una cançó eròtica del segle XVII que es va emprar com a crit de guerra a partir del 1640. Així ho certifica Jaume Ayats, etnomusicòleg i autor del llibre Els Segadors: de cançó eròtica a himne nacional (L’Avenç, 2011).
Per Marta Trill
Ha sorprès, l’afirmació que dóna nom al seu darrer llibre?
De fet, «La Vanguardia» ja ho va publicar el 1892. Tot i així, és una cosa sabuda però coneguda per molt poca gent. I per tant, m’ha servit de principi per fer aquest viatge d’una història social i emotiva del cant d’Els segadors i dels moviments socials de Catalunya amb un segle i mig.
Quin és el punt de partida d’aquest treball?
El 1640, quan els segadors van entrar a Barcelona en el Corpus de Sang, algú va voler fer una cançó per cridar els joves a les armes i sobretot els segadors, que eren els que tenien les falçs, els que anaven armats. Per fer-ho, va agafar la cançó més simbòlica i representativa dels joves segadors, que feia palès el seu exhibicionisme una mica fatxenda. S’hi explicava la història d’una dama de classe social una mica més elevada que queda encantada dels atributs d’un jove segador. El fa cridar per la criada a anar a casa seva per demanar-li que segui un camp molt particular i singular. Aquí ve tota una imaginació eròtica d’aquest conreu i de les garbes que lliga en aquest camp el jove segador fins que la dama li diu: “Quantes garbes n’heu lligades?” I el segador respon: “Trenta-vuit o trenta-nou, i a la ratlla de quaranta! Més en lligaria jo si el lligador no es blincava.” La dama respon: “Doncs ja te’l faré aixecar jo a cop d’ous i botifarra”. És força explícit tot plegat.
En aquest cas, quan parlem de cançó, a què ens estem referint?
A la lletra. A l’època, aquest cant dels segadors tenia moltes melodies i amb moltes variants. Era conegut en una àrea romànica de llengües llatines molt àmplia: des del nord d’Itàlia fins a Galícia, des d’Andalusia fins a França. Es va fer una nova lletra explicant el desastre de les tropes castellanes i de la guerra per aixecar els joves en armes i es va fer aprofitant les melodies amb què es cantava això. Al segle XIX, una de les persones que sabia aquesta cançó històrica era la mare de Jacint Verdaguer. Hi va haver un compositor, Francesc Alió, que a partir de la lletra que tenia recollida pel mateix Verdaguer i per Milà i Fontanals, volia fer una composició, en aquest cas una cançó per a saló burgès (lied). Com que no tenia melodia, sabent que la lletra venia de la plana de Vic, Alió ho va preguntar al vell canonge Collell a veure si sabia la melodia d’aquesta cançó històrica. Collell va respondre que la de la peça històrica no, però que d’Els Segadors en sabia una altra de la seva joventut, que es cantava entre pagesos de la plana de Vic. Sabia l’eròtica, la “verda”. Collell va cantar la melodia que ell sabia de la “verda” i Alió va tornar a ajuntar-les: va ajuntar una de les melodies de la “verda” amb la lletra de la cançó històrica. Això és el que va triomfar a la dècada del 1890. Més endavant, ja va ser Emili Guanyavents, en una proposta conjunta amb Enric Morera, que fan una lletra més curta, més directa i més pràctica que és la que cantem actualment.
Quins moments històrics es repassen a Els Segadors: de cançó eròtica a himne nacional?
Al llibre aprofito aquesta successió històrica de la cançó eròtica a l’himne nacional i la continuació històrica fins al dia d’avui repassant tota la societat, els moviments polítics, emotius, nacionals, els atacs, les paròdies, les bromes, les contradiccions que hi ha i així fer un retrat d’aquesta societat però des d’una vessant cantada.
Aquest retrat no només es fa amb un suport escrit, sinó també sonor…
Exacte. Una altra de les joies del llibre és el disc que l’acompanya. És una recopilació de quinze versions del cant d’Els segadors: heavy metal, electrònica, la versió de Rafael Subirachs a les Sis Hores de Cançó a Canet i, fins i tot, un enregistrament amb cilindre de cera on canta l’Orfeó Català de l’any 1900. És un viatge sonor en el temps.
Quins altres estudis ja havien abordat aquesta qüestió?
Quan Alió ho va editar, «La Vanguardia» li va fer un reportatge i ja van dir que la melodia venia d’una cançó obscena de la plana de Vic. Era com una anècdota. Per tant, això se sabia i algun estudi hi havia fet alguna referència, però deixant-ho com una curiositat. A nivell general no es coneix aquest origen i, com a tal, ens permet imaginar una varietat de símbols, una relació, una transformació durant segles que ens dóna un ganxo com a país i ens fa imaginar les moltes possibilitats que tenim per construir-nos com a comunitat cantada.
