María Dolores Gómez de Ávila va morir el passat 27 de febrer, al seu domicili a Saragossa, als 94 anys.
Per Clàudia Brufau Bonet
Al llarg de diverses dècades des de la seva escola de Saragossa, María de Ávila va formar talents de la dansa clàssica. Arrelada a la capital aragonesa des final dels anys quaranta, María de Ávila va fer els primers passos al Liceu. Primera ballarina del Liceu, directora del Ballet Nacional de España (1983-1987) i fundadora del Ballet Clásico de Zaragoza (1982) i del Joven Ballet María de Ávila (1989), María de Ávila era contemporània de ballarines com Alicia Alonso, Rosella Hightower, Margot Fonteyn o Maia Plisetskaia.
María Dolores Gómez de Ávila va néixer a Barcelona el 1920, on va començar la seva formació en dansa clàssica i espanyola amb Pauleta Pàmies i posteriorment amb Alejandro Goudinov, Antonio Bautista i Antonio Alcaraz. Als catorze anys va entrar al cos de ball del Liceu. Les seves aptituds i el talent com a ballarina la van fer destacar entre el cos de ball, del qual va ser nomenada primera ballarina. L’inici de la seva carrera coincideix amb el ressorgiment del cos de ball del coliseu barceloní durant la primera postguerra. María de Ávila va formar parella de ball amb Joan Magriñà durant deu anys. Al Liceu va interpretar al costat de Vicente Escudero El amor brujo el 1939. També va formar part com a primera ballarina dels Ballets de Barcelona dirigit per Joan Magriñà, i de la Compañía Española de Ballet; igualment, va impartir classes a l’Institut del Teatre. Malgrat el talent de la ballarina i l’activitat professional que duia a terme, no va arribar a actuar a l’estranger a causa de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.
A final dels anys quaranta María de Ávila va deixar els escenaris: es casà amb l’enginyer José María García Gil i s’instal·là a Saragossa, on va obrir el seu estudi el 1954, que amb els anys va resultar un dels planters més fructífers de la dansa clàssica –tenint en compte que és una escola privada– de la segona meitat del segle XX. En són exponents de diferents generacions: Víctor Ullate, Carmen Roche, Ana Laguna, Arantxa Argüelles, Trinidad Sevillano, Antonio Castilla, que representen Natalia Tapia, els germans Martín Cintas i Gonzalo García, entre d’altres, deixebles directes de la mestra catalana.
El 1982 va fundar el Ballet de Saragossa i un any més tard va ser nomenada directora del Ballet Clásico Nacional, on va introduir coreografies de George Balanchine i Anthony Tudor i en va millorar el treball intern, càrrec que va mantenir fins al 1987. Durant aquest període també va ser directora del Ballet Español. Després d’aquesta etapa va crear el Joven Ballet María de Ávila el 1989.
La sensibilitat i la tècnica depurada que va transmetre als deixebles i que part d’aquests han transmès als seus alumnes, la converteix en mestra de mestres, l’arrel comuna de molts ballarins espanyols o la matriarca de la dansa clàssica. És difícil calcular amb exactitud fins on ha arribat el seu llegat. Si reculem una generació respecte de María de Ávila, trobem l’empremta de Pauleta Pàmies. Si avancem una generació, trobem Víctor Ullate, i una més, els deixebles del ballarí aragonès: Tamara Rojo (directora de l’English National Ballet) o Lucía Lacarra (primera ballarina de l’Òpera de Munic). Si ens allunyem prou per tenir una vista panoràmica de l’arbre genealògic sencer d’aquesta escola, podrem percebre l’empremta de la mestra a Saragossa, Llemotges, San Francisco, Nova York o Londres. El 27 de febrer es va tancar un capítol de la història del Liceu, però el llegat de María de Ávila encara se sembra.
Entre altres reconeixements i guardons, va rebre la Medalla de Oro de la Ciudad de Zaragoza (1982), Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes, Medalla de las Bellas Artes de España (Ministeri de Cultura) i la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu (2009).
