A mitjan segle XVIII es va fer popular una nova forma de retrat, que amb el temps s’anomenaria silueta. La silueta consistia en una imatge de color sòlid, generalment negre, on només es distingien els contorns del retratat. Les tècniques per fer-les eren diverses, però la que es va fer més popular era la que només feia servir les tisores: es partia d’un full de paper negre i l’artista “dibuixava” mentre retallava. La silueta així obtinguda s’aplicava sobre un fons neutre i sovint s’emmarcava. Així va començar una llarga tradició d’artistes siluetistes, el més important dels quals, si ho mirem amb criteris musicals, va ser Otto Böhler.
Böhler va néixer a Frankfurt el 1847; va estudiar filosofia a la Universitat de Tübingen i el 1870 es va traslladar a Viena per treballar al negoci familiar dedicat a la producció d’acer. Però les inclinacions de Böhler no passaven ni per la filosofia ni per la química, sinó per l’art, i va estudiar pintura amb Wenzel Ottokar Noltsch. Com el seu professor, Böhler va destacar com a retratista, però en el seu cas especialment com a siluetista. Melòman, amic de músics, va retallar un munt de siluetes entorn del món musical de la seva època que, lamentablement, s’han perdut. Per sort, aquestes siluetes es van reproduir sovint en diferents suports i el 1914, poc després de la mort de l’artista, es va publicar el llibre Dr. Otto Böhler’s Schattenbilder, que recull, entre d’altres, les obres que compartim en aquest article. Böhler no només va retratar amb precisió els contorns dels seus models, tot fent-los fàcilment reconeixedors més de cent anys després. També va retratar les fílies i les fòbies i el que més cridava l’atenció als aficionats, sempre amb un punt tendre i divertit que suavitzava l’agressivitat de vegades present al món real.
Wagnerià declarat, va retratar sovint l’expansiu i, per dir-ho així, segur d’ell mateix Richard Wagner i el tímid i discret Anton Bruckner. Els retratava fent música, però també plegats i gaudint de la seva amistat. En aquesta silueta els podem veure en la intimitat, en actitud relaxada i somrient, compartint el tabac d’una capseta de rapè.
A mitjan segle XX els aficionats havien de triar entre The Beatles i els Rolling Stones; a la pregunta “¿Beatles o Stones?”, només hi havia dues respostes possibles, i cap de les dues era: “Tots dos”. A la darreria del segle XIX, a Viena, passava una cosa similar entre Brahms i Wagner i semblava obligat alinear-se amb l’un o l’altre. Böhler era wagnerià, ja ho hem dit, però això no el privava d’admirar altres músiques, i Brahms també va ser sovint el subjecte dels seus retrats. Aquí el tenim jugant a les cartes (i, pel que sembla, a punt de fer una basa) amb Johann Strauss i Hans Richter. Brahms, representant del corrent musical conservador de l’època; Strauss, representant de la música d’entreteniment, i Richter, director que no tenia cap problema a dirigir tant Brahms com Wagner i Bruckner (la música d’Strauss la dirigia, normalment, ell mateix), bons amics i compartint una estona d’oci.
Qui sí que va prendre partit va ser el crític musical Eduard Hanslick: adorava Brahms i detestava Wagner i Bruckner. I Liszt, Wolf, Richard Strauss i, fins i tot, Txaikovski, que vivia tan tranquil a Rússia, allunyat d’aquestes disputes. Com que a més, Hanslick tenia una ploma esmolada, els seus comentaris han arribat acuradament conservats fins als nostres dies; a tall d’exemple, deia de la música de Bruckner que era “una boa constrictor simfònica” i del preludi de Tristany i Isolda, que li recordava “una antiga pintura italiana d’un màrtir a qui li treuen lentament els intestins” (el màrtir en qüestió és sant Erasme d’Antioquia). En aquesta silueta, Böhler, irònicament, retrata Hanslick explicant a Wagner com hauria de ser la seva música:
L’artista va retratar sovint els directors d’orquestra de l’època: Wagner, Richter, Johann Strauss, Hans von Bülow… Però aquest retrat múltiple de Gustav Mahler és, merescudament, un dels més famosos. No n’hi havia prou amb una única silueta, per copsar la vehemència de Mahler!
Bruckner i Brahms van morir a Viena amb pocs mesos de diferència: el primer, l’11 d’octubre de 1896; el segon, el 4 d’abril de 1897. Böhler va fer-los a tots dos un homenatge retratant la seva arribada al cel, on són rebuts pels músics més il·lustres i més estimats. Fixeu-vos en els detalls de totes dues escenes: l’angelet que estira Brucker de la levita perquè entri i l’amistosa rebuda de Liszt; qui primer abraça Brahms és el seu estimat amic Schumann, però qui s’apressa a rebre’l és Brucker.
Entre la mort de l’un i l’altre es va celebrar el centenari de Schubert, que havia nascut el 31 de gener de 1797. Böhler va tenir també un record per a ell retallant la festa d’aniversari al cel. Com en les dues escenes anteriors, de ben segur que reconeixereu alguns dels músics que s’apleguen entorn seu; ¿us animeu a identificar-los? La solució de les tres endevinalles la teniu al final. No feu trampes, no ho mireu abans d’hora!
Els músics al cel
Arribada de Bruckner al cel: el reben, per aquest ordre, Liszt, Wagner, Schubert, Schumann, Weber, Mozart, Beethoven, Gluck, Haydn i Händel, mentre Bach toca l’orgue.
Arribada de Brahms al cel: el reben, per aquest ordre, Schumann, Bruckner, Mendelssohn, Schubert, Liszt, Bülow i Berlioz; una mica més enrere, de bracet, hi ha Gluck i Händel. Bach toca l’orgue; a la seva dreta hi ha Beethoven i Mozart, i a la seva esquerra, Wagner i Weber; més a la seva esquerra, assegut jugant amb els angelets, hi veiem Haydn.
Festa d’aniversari de Schubert al cel: qui primer felicita Schubert (coronat amb llorers per un àngel) és Mozart; darrere d’ell hi ha Beethoven, Gluck, Haydn fent-la petar amb Händel, Bach, que parla amb Wagner i Gluck, Liszt, Schumann i Bruckner.
