Per Jordi Urpí
A hores d’ara poca gent deu quedar, entre els qui seguim l’actualitat musical, que no sàpiga que Paco de Lucía va morir el 25 de febrer passat en una platja de Mèxic. Amb la celeritat pròpia dels temps que vivim i les eines de què disposem, la notícia es va escampar ràpidament i va sorprendre i sacsejar, a parts iguals, melòmans d’arreu del món, des del Japó fins a l’Argentina. S’ha pogut llegir i escoltar molt aquests dies sobre la seva modèstia, la seva vàlua, la seva importància, la seva curiositat. Amb una mica més de calma, nosaltres apostem per centrar el focus en cinc detalls de la seva vida i la seva personalitat.
L’home i la llegenda
En una entrevista publicada l’any 2011 pel diari «20Minutos», Paco de Lucía explicava que “no necessito res, estaria tot el dia tombat. Sóc el més indolent del món. Passa que entro en la rutina i tinc compromisos, faig gires. Més que anar jo, em porten”. I el cert és que aquesta inèrcia, després de cinquanta anys de carrera artística, es feia evident (molt o poc, cadascú ja ho valorarà) en els seus darrers projectes. Però què voleu que us digui? No crec que sigui gens fàcil gestionar una posició de privilegi com la que ell va adquirir (que suposa centenars de peticions d’aquí i d’allà per a col·laboracions, concerts i d’altres, expectatives de públic i crítica davant cada nova proposta o responsabilitats sobrevingudes) amb la calma necessària per a l’estudi i la feina que un instrument com la guitarra necessiten (i a la qual Paco de Lucía sempre va dedicar moltes hores, ja des de la infància i amb el suport del seu pare, també guitarrista, i de la seva mare).
‘Entre dos aguas’
Va ser aquesta peça, d’aire rumber i relaxat, la que va llançar definitivament el mestre d’Algeciras a la fama mundial, dins i fora del circuit del flamenc. I com que la vida té aquestes sorpreses, tot plegat presenta dues curiositats prou sucoses. La primera és que Fuente y caudal (Fonogram, 1973), el disc al qual pertany Entre dos aguas, és un d’aquells enregistraments que, temps era temps, els músics es veien obligats a realitzar per contracte. La llegenda diu, fins i tot, que només un dels vuit temes estava preparat abans d’entrar a l’estudi. La segona curiositat, dins d’aquest context d’obligació, és que la base d’Entre dos aguas va ser una petita improvisació amb el bongó de Pepe Ébano i que van decidir recuperar-la per aconseguir que el disc tingués vuit temes (quatre per cada cara). A partir d’aquí, la resta ja és història. I de la bona.
El ‘cajón’ flamenc
A banda de la seva feina al costat de Camarón de la Isla (deu discos i nombrosos concerts entre els anys 1968 i 1977), de participar en l’enregistrament de Flamenco-Jazz (l’àlbum del quintet de Pedro Iturralde que l’any 1967 va obrir una porta que ja mai més no s’ha tancat) o de ser la baula que va connectar els músics dels anys seixanta i setanta amb les respectives i imprescindibles escoles dels guitarristes Niño Ricardo (1904-1972) i Sabicas (1912-1990), Paco de Lucía també és el responsable de la incorporació del cajón al flamenc. A través de Caitro Soto, músic, compositor i compilador peruà, el nostre protagonista va descobrir aquest instrument de percussió, molt popular als mercats de Lima i que, en el seu origen, era senzillament una caixa de fusta buida després de transportar fruites o verdures. Amb les habilitats del brasiler Rubem Dantas, Paco de Lucía el va incorporar al seu sextet d’aleshores (Dantas n’era el percussionista) amb tant d’èxit que encara hi ha un munt de gent que creu que el caixó o cajón és un instrument original del flamenc.
El ‘Concierto de Aranjuez’
A final dels anys vuitanta, i quan ja s’havia trobat amb les obres de Lorca i Falla, Paco de Lucía va iniciar un projecte que feia temps que li rondava pel cap: volia tocar l’obra del mestre Joaquín Rodrigo. Amb l’ajut del també guitarrista José María Gallardo del Rey, la va estudiar, la va memoritzar i la va interioritzar per, després, fer-la brollar com si es tractés de generació espontània. Intel·ligent, va estrenar el projecte al Japó, lluny dels fonamentalistes d’una banda i de l’altra. Però poc després va oferir la seva versió davant del mateix Joaquín Rodrigo, el qual, acabat el concert, es va aixecar de la cadira per abraçar aquell guitarrista inconscient que havia llegit la seva obra des d’un sentiment molt profund, aquell que evidencia que la denominada alta cultura només és útil si reflecteix i reforça la saviesa popular. L’edició del disc corresponent, l’any 1991, ens permet recuperar una feina gegantina que, potser, suposa el cim creatiu de Paco de Lucía.
Màxims honors a Boston
Entre altres reconeixements, Paco de Lucía va ser investit doctor honoris causa per la prestigiosa Berklee College of Music l’any 2010. Considerat des d’alguns àmbits com el pas previ a la declaració del flamenc com a Patrimoni de la Humanitat pocs mesos després, el cert és que el seu discurs davant de sis mil persones sintetitza prou bé la figura d’aquest geni de la guitarra flamenca. “Quan jo era un nen, el flamenc era només la música de la meva gent, del poble andalús. La música dels patis, de les nits sense fi, del vi i de la pobresa. Era la música del meu pare, que tornava de matinada, amb la seva guitarra a l’esquena i dos duros a les butxaques, prou per a l’oli d’oliva i el pa del nostre esmorzar. Era també la música dels meus veïns, el seu consol, els seus records. I, a vegades, era també l’espectacle curiós que organitzaven en les seves cases, en les seves festes, els señoritos. El flamenc no era res més. Ara, aquell so ha arribat a tot el món, fins i tot aquí, a Berklee. Avui, el flamenc és honorat en les més importants escoles de música del món. No puc fer altra cosa, més enllà de l’orgull i de l’honor, que sentir que aquesta celebració és un triomf de la revolució. Gràcies, moltes gràcies per aquest honor. Legitima totes aquelles coses que he defensat durant la meva vida. Quan el reconeixement arriba des del coneixement i la saviesa, ningú no el qüestiona. Moltes gràcies.”
