La barítona és un nou instrument que complementa el tible i la tenora a la cobla i és el resultat d’un programa de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans. La necessitat de crear aquest instrument ja va ser considerada l’any 1948 quan el compositor i director d’orquestra Ricard Lamote de Grignon va proposar crear un company baix de la tenora que resolgués la falta d’un instrument greu en el grup de xeremies de la cobla. Tot i que la proposta va despertar molt d’interès, cap constructor no va gosar desenvolupar-la, ja que el disseny artesanal d’instruments tradicional era massa lent i car per a innovar. Seixanta-cinc anys després, aquest instrument, la barítona, creat amb aplicació científica i matemàtica, és una realitat gràcies a un programa de recerca de l’IEC i es va presentar als mitjans de comunicació el 24 d’octubre en una conferència de premsa en la qual van intervenir Joandomènec Ros, president de l’IEC; Joaquim Agulló, director del programa de recerca per al disseny de la barítona, catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya i vicepresident de l’Institut, i Jordi Campos, tècnic acústic i tenorista, que va fer una il·lustració musical amb l’instrument. L’IEC culmina així un projecte que començà amb el redisseny de la tenora presentat l’any 2007.
El programa de recerca “Disseny d’una xeremia barítona –baríton– que complementi el tible i la tenora” ha estat dut a terme per la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC i es va iniciar el 2008, sota la direcció de Joaquim Agulló, doctor en enginyeria industrial. La barítona és fruit del treball d’un equip multidisciplinari format per científics, músics i constructors d’instruments, que l’han dissenyada a partir d’una base científica: per mitjà de la física –en aquest cas, l’acústica– i models matemàtics. Aquest equip el formen, a més d’Agulló, les persones següents: Ana Barjau, doctora en física; Jordi Campos, tècnic acústic i tenorista; Sergi Solé, tècnic acústic; Ester Cierco, tècnica acústica; Jaume Vilà, tenorista, i Pau Orriols i Alfons Sibila, constructors de tenores i d’altres instruments de doble canya.
Segons Joaquim Agulló, el projecte “és un cas clar de com el disseny amb base científica permet fer drecera”. En la construcció artesanal, “els retocs són suggerits l’un darrere l’altre per ajustar, un a un, aspectes concrets de l’instrument”, mentre que per mitjà del disseny científic, “abans de construir un prototipus, tots els canvis són considerats alhora i n’hi ha prou amb pocs prototipus per assolir l’instrument desitjat”. En el disseny de la barítona, el gran repte era aconseguir un perfil interior de l’instrument que permetés ser reconegut pel seu so com de la família del tible i la tenora. Però… calia construir aquest instrument? “Fa seixanta anys ja es veia que a la cobla els baixos greus, del contrabaix o del fiscorn, no eren gaire rics en harmònics i no acabaven de ser adequats com a suport baix del tible i la tenora. Per tant, era necessari un baix de la mateixa família de la xeremia”, explica Joaquim Agulló.
La barítona té una longitud d’1,087 metres i és formada per dos cossos de fusta i un pavelló metàl·lic, que en el futur previsiblement es corbarà a la manera del pavelló del clarinet baix. El tudell, que uneix la doble canya amb l’instrument, mesura uns deu centímetres de longitud i està corbat, com el del corn anglès. La barítona es toca en posició aproximadament vertical, a diferència del tible i de la tenora, que es toquen en posició horitzontal.
El nou instrument sona una quarta per sota de la tenora i una octava per sota del tible. Tots tres instruments són transpositors: com el tible, la barítona està afinada en Fa (el Do de la barítona es correspon amb el Fa del piano) i les seves notes del primer registre s’estenen des del Fa1# fins al Do3# (del Si1 al Fa3# del piano). La tenora està afinada en Sib (el Do de la tenora es correspon amb el Sib del piano). La transposició és un recurs usual en les famílies d’instruments, entre altres raons, perquè la digitació sigui la mateixa en tots aquests.
Tot i que en la cobla ja hi ha instruments greus, com el fiscorn i el contrabaix, la barítona n’és un bon complement perquè el seu so té més riquesa tímbrica –conté molts més harmònics, particularment en la modalitat forte. D’altra banda, la tenora ha anat estenent la seva intervenció a àmbits musicals molt diversos, i és aleshores que resulta gairebé indispensable disposar d’un company baix com la barítona.
El precedent de la barítona és la tenora de l’IEC, que va ser presentada el 23 d’abril de 2007 en el marc del concert de Sant Jordi i dels actes commemoratius del centenari de l’Institut. L’instrument era el resultat, també, d’un programa de recerca de l’IEC dirigit per Joaquim Agulló i desenvolupat entre els anys 2005 i 2007 que tenia com a objectiu crear una tenora –l’instrument solista de la cobla per excel·lència– lliure dels problemes de regularitat d’afinació i timbre de les que hi havia fins llavors i, per tant, que no plantegés dificultats innecessàries a l’instrumentista. En aquell cas es van dur a terme experiments per mesurar-ne la identitat acústica i models matemàtics que determinessin quina havia de ser la columna d’aire de l’interior, i quina disposició i mida havien de tenir els forats per obtenir les notes amb el seu so característic.
La tenora i la barítona de l’IEC van poder ser escoltades el passat 19 de setembre en el darrer concert del cicle Música al Claustre; el programa va incloure dues obres per a barítona compostes expressament per a l’ocasió pel tenorista Jordi Molina. La barítona també va ser present en el concert de fi de curs del Departament de Música Tradicional de l’ESMUC. “La barítona va tenint vida pròpia, els músics ja se la senten seva”, apunta il·lusionat Joaquim Agulló. Per la seva banda, Jordi Campos indica que la barítona “és un instrument pensat per fer música de cambra, pensat per a la vessant concertística de la cobla més que per a la ballada de sardanes”. Caldrà anar veient com anirà introduint-se la barítona entre els professionals de la música, intèrprets i compositors. Actualment només existeix el prototip de la barítona de l’IEC que s’ha presentat, igual que només existeix el prototip de la tenora de l’IEC: “Si algú vol un d’aquests instruments, l’haurà de fer construir”, diu Jordi Campos; l’IEC posa a disposició de qualsevol constructor les dades tècniques d’ambdós instruments. “Els dos prototips també són a disposició dels músics que vulguin conèixer-los”, afegeix Campos.
