Raúl Patiño

Quan trobes que ja està tot fet, què et mou cap endavant? Un repte nou.

El Raúl va començar a estudiar música, com passa moltes vegades, per motius pràctics. Els seus pares no el podien anar a recollir a l’escola, així que mentre esperava que arribessin, rebia les primeres lliçons de piano. El curs següent ja el va iniciar en una escola de música de Castelldefels. El lloc era tan tètric que el Raúl sortia plorant de classe, però tot i això, ell sabia que allà hi havia alguna cosa que li interessava. “A mi m’agrada la música, no em desapuntis –li deia a la seva mare–, però jo no vull anar a aquesta escola”. El curs següent el van canviar d’escola i tot va començar a rodar. Un dia, ja a l’adolescència, va agafar un llibre de partitures de l’àlbum Descanso dominical de Mecano i va veure que allà hi havia un munt de símbols que no coneixia.

Quan el Raúl va acabar l’institut es va matricular a la carrera d’Arquitectura. El piano sempre havia estat només un hobby i mai havia pensat a dedicar-s’hi professionalment. Per no deixar de tocar es va apuntar al Taller de Músics per estudiar jazz. Al mateix temps va entrar al seu primer grup de pop-rock i va començar a descobrir la diferència entre fer música en solitari o en companyia dels amics. Dos anys després es va adonar que el que li interessava de veritat era la música. Va tornar al piano clàssic i al conservatori i es va treure el títol superior.

Soc molt polifacètic i em desenvolupo molt bé en molts àmbits. Per aquest motiu a vegades bromejo dient que soc un impostor a tot arreu, perquè no hi ha res en què senti que destaco.

L’interès per la música moderna seguia latent dins seu i per això es va matricular a l’Escola de Música Moderna de Badalona, on rebé classes de Francesc Capella. Allà el seu horitzó es va ampliar encara més en descobrir el món dels combos. A través de Francesc Capella va obtenir la seva primera feina per tocar en sales de ball. I també la resposta als seus dubtes professionals i a la pregunta “Què faré per viure de la música?: «Doncs el que fem tots –em va dir el Francesc– fer classes i fer bolos»”.

El Raúl es va adonar que es podia guanyar la vida tocant el piano. A poc a poc es va anar introduint al món del bolo: les sales de festa, les gires amb un parell d’orquestres més importants… Va començar a fer arranjaments per a algunes d’aquestes orquestres per la curiositat de saber més. Aquesta curiositat i la següent escena nocturna van portar-lo als estudis de direcció a l’Escola Superior de Música de Catalunya: “Tocava a l’Oliver y Hardy, un piano bar, de 12 de la nit a 3 de la matinada. Gent de seixanta anys de mitjana i molts borratxos. Recordo un dia sortir d’allà fet caldo i llevar-me l’endemà amb la cara blanca pensant que no havia estudiat tant per acabar així”. Aquell mateix matí es va inscriure a les proves d’accés a l’ESMUC.

Bernstein era i és un referent, un home que ho feia tot bé. M’hi sento bastant identificat perquè era un home que gaudia de tot.

Ja com a estudiant de la carrera de Direcció d’Orquestra a l’ESMUC, el seu interès per la música moderna no es va apaivagar. “Recordo que a l’entrevista que em van fer per entrar a l’ESMUC em van preguntar si estava disposat a deixar el món de la música moderna per dedicar-me a la direcció. No vaig entendre la pregunta, per a mi tot és música”. De la gresca i la barrila va saltar a grups de pop-rock amb els quals va anar de gira per tot el país mentre estudiava les simfonies clàssiques per a la classe de direcció: “Recordo viatges de gira amb La Cabra Mecànica, mil quilòmetres fins a Màlaga, la gent fumant a saco a la furgoneta i jo estudiant-me la Simfonia de Mozart que havia de dirigir dilluns”. Va acompanyar la Beth a les proves per entrar a Operación Triunfo i amb ella va fer la seva segona gira.

Mozart i Beethoven també em transmeten aquesta idea, la de músics artesans que feien de tot: ara faig un tema, ara l’orquestro, ara el toco amb piano perquè no disposo d’una orquestra…

Entre gira i gira, el Raúl acaba els estudis de direcció a l’ESMUC amb la Caleidoscopia Suite, una obra per a orquestra simfònica, big band i piano solista en la qual sintetitza els interessos de tots els anys de formació: el latin-jazz, el piano de concert, el simfonisme clàssic i el rock. “A cadascú li surt la música com és. Jo he estat obert a experimentar diferents tipus de música tota la meva vida”. Aquesta experiència li dona l’embranzida inicial per organitzar l’Eclectic Colour Orchestra (ECO), formació de corda amb base rítmica (piano, baix i bateria) en la qual va unir el món clàssic i el modern. L’ECO va funcionar entre el 2009 i el 2013 –“En el meu món ideal no ha parat mai, sempre l’he tingut al cap”– i va enregistrar un disc titulat Blank Canvas. “Ara m’agradaria tornar a escriure i fer coses amb l’ECO, però mai m’ha agradat la part de la gestió”.

Crec que la gent que destaca fent alguna activitat és perquè ho té claríssim des de ben petit. Jo mai vaig tenir aquesta determinació o aquesta visió tan clara.

Arriba un moment durant tota aquesta història en el qual el Raúl sent que el pop-rock se li queda petit. Això el porta a fer el salt al musical.“En el musical hi ha més complexitat i sentia que em podia desenvolupar més com a músic”. Aquest moviment l’acaba portant fins a Madrid, on hi ha la feina del sector. Dotze anys en aquest món li han permès arribar a dalt de tot: dirigir El Rey León, treballar per les productores Stage i SOM Produce, “però ja no hi ha res més, i la contrapartida a nivell familiar que suposa l’estil de vida a què t’obliga la professió ara ja no em compensa”.

Per això no he desenvolupat una carrera en cap camp concret, perquè hi ha una qüestió de manca d’ego, de no tenir un objectiu clar que passa per sobre de totes les coses. Sempre he anat seguint allò que m’agradava fer.

La necessitat d’arrelar de nou i de manera més ferma a Castelldefels el porten al retrobament amb el piano a l’Institut del Teatre. Fa uns mesos que hi treballa com a pianista acompanyant a les classes de dansa clàssica. La feina consisteix a improvisar música a partir del que necessita la professora, cosa que l’obliga a sortir de la seguretat i la tranquil·litat d’allò conegut. “És com un petit concert: tens la gent allà ballant, la sala és gran, la sonoritat… La veritat és que m’inspira”.

Per això em sento identificat amb la idea d’artesà, pel fet de picar pedra i que la vida et va portant a allò a què et dediques i que fas bé.

El confinament ens inspira i obliga a molts a anar cap a direccions diferents a les que havíem imaginat. Al Raúl l’ha portat a començar a introduir-se al món de Youtube amb el piano. Ha iniciat una sèrie de tutorials en els quals està estudiant el llenguatge, les tècniques i la manera de ser efectiu dins d’aquest mitjà. “He estudiat molts tutorials i com funciona l’audiència. Els 15 primers segons són claus per retenir l’espectador, per això els ritmes de muntatge són molt ràpids. He provat moltes coses i començo a trobar el model del que vull fer”.

Em passa que m’agrada combinar diferents tasques, així que gaudeixo fent coses que fa temps que no faig. Cadascuna té aspectes molt macos que em fan gaudir.

Mentrestant, el Raúl segueix component i arranjant. Ara mateix acaba de rebutjar uns arranjaments per a Music has no limits, un altre projecte amb el qual col·labora habitualment. El naixement de la seva segona filla és imminent. Al món dels arranjaments va arribar a través dels primers grups de pop-rock, en els quals escrivia els temes d’altres per enregistrar-los o escrivia partitures per a vents. La composició, més tard, a les classes de l’ESMUC i amb l’ECO. L’últim que ha fet ha estat un encàrrec per al nou disc d’Antonio Orozco. “Al món del pop-rock, on tothom és més autodidàctic, quan necessiten coses més complexes truquen a gent amb ofici”.

No sé on està el meu futur, ara necessito alguna cosa estable, però no descarto el món del musical.

Imatge destacada: (c) Nieves Gentil.