Per Albert Torrens
València, 9 de setembre de 2015.- Malgrat que no en coneixem amb certesa la data de la mort (ni tan sols si es va produir a Tunis, a Mallorca o en algun punt de la travessia entre aquestes ciutats), les commemoracions del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull ja han començat i s’allargaran durant tot l’any 2016. En aquest context, una aportació destacada és la que presentarà la Capella de Ministrers: el grup de música valencià fundat l’any 1987 pel seu director, Carles Magraner, va presentar fa uns dies a València la “Crònica d’un viatge musical per la Mediterrània medieval”, una proposta que inclou l’enregistrament i edició d’un llibre-disc amb músiques i continguts relacionats amb l’època en què Llull va viure i els indrets que va visitar, alguns dels quals acolliran en dates properes una petita gira de concerts de la Capella de Ministrers.
Per aquest motiu, el Reial Monestir de la Mare de Déu del Carme de València, establert l’any 1281 al barri de Roters, situat fora del que havien estat les muralles àrabs de la ciutat i que avui és un dels més castissos i populars de la ciutat, ha estat l’escollit per Carles Magraner tant per dur a terme l’enregistrament –el dormitori d’aquest convent construït entre finals del segle XIII i principis del XIV i recentment restaurat és contemporani de Llull– com la roda de premsa, que va tenir lloc a l’aula capitular.
En aquella convocatòria va comparèixer com a amfitrió Felipe Garín, president del Consorci de Museus de València, que va definir Llull com “un personatge molt interessant del protorenaixement de la baixa edat mitjana a la Corona d’Aragó” i també ho va fer Josep Enric Rubio, un dels estudiosos que han col·laborat amb Carles Magraner en el producte commemoratiu, que va destacar la faceta viatgera del filòsof i escriptor: “Llull no podia concebre el pensament sense una acció que l’acompanyés i els viatges que va fer arreu de la Mediterrània manifesten aquesta necessitat de moviment que era inherent al seu propi sistema filosòfic. Per allà on passava deixava còpies dels seus escrits, perquè volia que fossin llegits en el futur, ja que no només pensava en els seus propis contemporanis, sinó en les generacions del futur i aquesta és una altra característica interessant en un autor medieval del segle XIII.”
Rubio va deixar clar que parlava en nom d’un petit equip d’especialistes, autors d’uns textos que acompanyen la música, l’autèntica protagonista, i que hi estan al servei. Per aquest motiu no vam voler desaprofitar l’avinentesa per parlar de manera més extensa i distesa amb Carles Magraner.
RMC: Des de sempre hem considerat Llull un savi en pràcticament tots els àmbits del coneixement, però el cert és que les referències musicals en els seus escrits són més aviat breus. Quina relació va tenir amb la música?
CM: Parlar de Llull i la música és alhora fàcil i difícil, perquè és parlar dels coneixements que devia tenir una persona erudita de la música dins de l’ensenyament clàssic que era necessari per a qualsevol filòsof o pensador. En la seva transformació i conversió espiritual als 30 anys, el seu criteri rebutja sense cap pal·liatiu tota la música profana. Però evidentment, distingia entre la música que anomenava “mundana” i la divina, la que els clergues cantaven a l’església per lloar Déu. Està clar que ell devia emmagatzemar en la seva memòria moltes melodies de trobadors que cantaven gestes i amors, algunes de les quals fins i tot ens han arribat. I segurament, malgrat que a Llull li devia agradar molt la música del seu temps, per a ell devia ser una cosa circumstancial, perquè no en podia escoltar gaire: pensem que era un religiós i, en l’entorn religiós, la música tenia només un sentit, que era la lloança de Déu. D’altra banda, la seva és una època musicalment esplendorosa, en què comença una disputa en la manera de compondre, amb l’escola de Notre Dame que inicia la polifonia, les llengües provençals comencen a tenir importància en el repertori dels trobadors, etcètera. En definitiva, Llull no era un personatge musical i la música no va ser el seu objectiu, però va formar part de la seva educació.
RMC: Com heu elaborat el contingut musical d’aquest homenatge?
CM: La vida i el recorregut de Llull són apassionants des del punt de vista que circula per tots els espais musicals que hi podia haver a la seva època, fins i tot per aquells més exòtics per a l’espectador del segle XXI. Pensem que parlem de música a Mallorca (d’on fem servir músiques transcrites ja fa molts anys per Higini Anglès), a la península (músiques del Llibre vermell de Montserrat o d’Alfons el Savi per il·lustrar el viatge a Sant Jaume de Compostel·la), a Montpeller, a París, a Itàlia (visita dues vegades el Papa i toca la música dels franciscans), al nord d’Àfrica i fins a l’Àsia Menor. És important conèixer la relació que tenia Llull amb un dels compositors més importants de l’època, Adam de la Haye, del qual incorporem molts detalls, com una cançó escrita en honor de Carles I d’Anjou, rei de Nàpols i Sicília, que pot ser que Llull escoltés o llegís. També hem volgut incorporar algunes improvisacions sobre textos d’altres personatges, com el gran místic del Sud, Ibn Arabi, que reflexiona sobre el fet que només hi hagi una sola religió i no tres –crec que és un pensament tan modern i atemporal!
Cronològicament, tot això ho hem dividit en un primer capítol dedicat a la conversió, l’estudi i la contemplació –amb músiques dels Carmina Burana, Adam de la Haye, el Laudari de Cortona o el Còdex de Montpeller–, un segon capítol sobre els anys de Miramar i Montpeller –amb cançons trobadoresques, d’Adam de Saint Victor, moltes d’inèdites, conservades a El Escorial o bé editades per Higini Anglès a l’Antologia de la música catalana del segle XIII–, un tercer capítol dedicat als primers viatges –París i Itàlia–, després iniciem l’apassionant missió a Àfrica –on començaran a sonar músiques andalusines, “La flor del paradís” del Cançoner de Clarembeau, peces del Còdex de las Huelgas i alguna cançó sefardita (com podríem parlar d’un mallorquí sense parlar dels jueus?)–… El capítol “Viatge a Orient” inclou les músiques que més ens han costat de recuperar, com ara dues cançons tradicionals de l’Àsia Menor i la música dels grans trobadors Peyre Cardenal i Geraud Riquier. També fem música grega i acabem amb una cançó de croada una mica anterior. Tocarem la segona missió a Àfrica, París i el Concili de Viena i acabarem amb el viatge cap a la mort –segurament a bord d’un vaixell que agafa a Tunísia–, que inclou des d’una nuba andalusina fins a una cançó anònima catalana.
Posar banda sonora a aquest viatge amb música coetània no significa que sigui la música que a Llull li agradava, sinó que apropem l’espectador del segle XXI, de manera atractiva i en el nostre llenguatge, a una època i un personatge.
RMC: Tot això quin ritme de treball us exigirà?
CM: En primer lloc, hem d’agrair la disponibilitat, amabilitat i esforç enorme que s’ha fet des del monestir del Carme perquè puguem passar cinc dies en aquest dormitori coetani de Ramon Llull, que acollirà unes músiques que sense aquest entorn no tindrien el mateix significat. Estem parlant de tot un repte: més de dos-cents minuts de música, tres discos, amb molta música inèdita –que no ha estat mai enregistrada i per a la qual hem hagut de recórrer a transcripcions– i que esperem que a començament de l’any vinent pugui veure la llum en forma d’un llibre-disc que inclourà imatges i diversos textos també inèdits. Aquests textos, encarregats a Maricarmen Gómez Muntané, Josep Enric Rubio, Maribel Ripoll, Carla Compaño i Jordi Gayà, són la visió de Llull des de la musicologia moderna, els seus viatges, la seva relació amb la Mediterrània i l’humanisme. El projecte es presentarà a Barcelona per Sant Jordi, serà a València a l’estiu i posteriorment farem una sèrie de concerts internacionals: estem treballant per portar-lo a Cluny i als Cloisters de Nova York a final de l’any 2016. Fa tres anys que hi treballem i penso que Llull s’ho mereix. D’altra banda, tot plegat serà el preàmbul de la celebració dels 30 anys de la Capella de Ministrers.
RMC: Com ha canviat el vostre coneixement o la vostra visió de Llull després de tota aquesta feina?
CM: El fet de fer alguna cosa a l’entorn de l’aniversari i amb quelcom tan pròxim com és la música ens ha permès endinsar-nos en un món apassionant, que tots coneixíem, però no prou. Hem de pensar que Llull va escriure o dictar més de dos-cents llibres: veure el coneixement que és capaç d’acaparar una persona en un segle en què la comunicació i els mitjans eren bastant limitats és apassionant. Crec que és necessari abordar-lo des de moltes perspectives i els que som músics tenim el vehicle adequat per a obrir portes a moltes altres disciplines, en aquest cas fins i tot la filosofia o la mateixa mística. Aquelles paraules o disciplines que de vegades ens fan por per la seva complexitat –perquè l’ésser humà és complex–, la música ens les acosta. I presentar la vida de Llull com un viatge musical és com ho ha de fer un intèrpret que, al capdavall, és un traductor d’una obra del passat. La nostra feina és portar-la als nostres coetanis i fer-la entendre mitjançant la música.
