Com la de Robert Gerhard (1896-1970), una altra efemèride musical catalana que no sembla tenir un ressò gaire destacat en l’àmbit cultural és el 125è aniversari del naixement d’Eduard Toldrà (1895-1962).
En un dels pocs homenatges previstos, el 4 de febrer passat el tenor David Alegret, acompanyat d’Albert Guinovart al piano, va oferir un recital de cançó catalana al cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música Catalana. La selecció era un mostrari de la innegable sensibilitat toldraniana a l’hora de musicar poemes de grans literats catalans, com Carner, de qui enguany també se celebra mig segle de la mort.
L’epistolari amb Clausells i Carner
En relació amb Clausells i Carner es preveu la publicació de Toldrà-Clausells-Carner: giravoltant al maig, que aplega principalment les seves cartes durant la gestació de l’òpera El giravolt de maig. Es tracta d’uns textos que Manuel Capdevila i Font ha compilat, estudiat i que evidencien l’estreta relació amb un dels seus “dos Manuels” (l’altre era Manuel Capdevila i Rovira, pare de l’autor d’aquest volum). En conjunt, són una font documental amb un estimable nivell literari que amplia la idea del món cultural musical barceloní entre el 1926 i el 1935, a partir de cinquanta-quatre missives de Clausells i seixanta-una de Toldrà. En les quals domina un profund sentit de l’humor, matisat amb una fina ironia o, en paraules del propi músic, “enjogassat refinament”. Recordi’s que Manuel Clausells (1889-1936), “l’home dels encerts”, segons el compositor, va ser l’impulsor i gestor de diverses entitats musicals fins al seu assassinat a mans de sindicalistes a l’inici de la Guerra Civil.
Aquestes cartes, que ja eren al Fons Toldrà de la Biblioteca Víctor Balaguer, van servir de base a l’espectacle del cinquantenari de la seva mort l’any 2012, Fragments de converses. Epistolari Toldrà-Clausells, produït per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú a partir de la idea original de Maria Lluïsa Muntada, que exercia també de comissària dels actes de l’efemèride. El van protagonitzar els germans Rosa i Queco Novell –nets de Clausells–, amb l’esmentada soprano Maria Lluïsa Muntada, la violinista Ariadna Padró i el pianista Josep Buforn. Aquest epistolari no s’ha de confondre amb les cartes que la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú va incorporar al seu arxiu l’octubre del 2018. Aquestes darreres es corresponen amb les que el jove Eduard enviava a la seva família quan era de gira per Europa amb el Quartet Renaixement. I de moment, segueixen inèdites.
La reedició d’un clàssic: la biografia de Capdevila
Una altra novetat amb participació de Manuel Capdevila i Font és la reedició de la clàssica biografia publicada el 1964 pel seu pare Manuel Capdevila i Rovira (1901-1983), assessor i amic del biografiat. La santcugatenca Editorial Arpegio preveia rellançar-la al mercat a final d’any en una revisió actualitzada equiparant en nombre les dues ja realitzades en català. Entre els atractius del projecte destaca una cronologia ampliada per Capdevila i Font, major riquesa d’imatges i algun apèndix nou. La mateixa editorial, per cert, va comercialitzar l’any passat la traducció al castellà de Capdevila i Font de les ‘Sonatas para piano’ de Beethoven publicat el 1970 pels insignes pianistes Paul Badura-Skoda (1927-2019) i Jörg Demus (1928-2019). I és que als 89 anys, aquesta activa figura vinculada durant anys a Juventudes Musicales de España manté intactes la tenacitat i la capacitat de treball. Per exemple, també té preparats diversos volums amb tots els textos de lieder traduïts al català que durant anys ha servit als principals centres i festivals del territori. Beethoven, Wolf, Schumann, Alma Mahler, Strauss i, particularment, Schubert –en quatre volums i 2.000 pàgines– resten esperant de ser editats. I és que els de Toldrà no són els únics llibres sense data de comercialització, atesa l’esbiaixada situació social, el crac econòmic i la caiguda lliure del sector cultural particularment.[1] Davant d’aquest panorama i les irrisòries quantitats econòmiques destinades a l’edició en català, els números no surten ni per atzar i les poques editorials que es plantegen engruixir el catàleg de novetats musicogràfiques en llengua catalana s’ho pensen i repensen davant la minsa quota de mercat factible.
Una miscel·lània
Un tercer projecte és una miscel·lània d’informacions diverses que el segell barceloní Karousell vol incorporar al seu catàleg. Es tracta d’un llibre molt específic que complementarà la biografia paterna i fruit d’una heterogènia col·lecció de materials que no inclou res ja conegut i estudiat en anteriors monografies o articles. Cada temàtica configura un capítol que per separat no podria constituir la base d’un llibre; però que, en conjunt, s’agrupen com un compendi de curiositats i dades. Per exemple: els dibuixos fets per Toldrà, els concerts com a director i la programació de les seves obres a l’estranger fins a la seva mort, autògrafs de personalitats diverses, un índex amb totes les partitures de butxaca conservades a la seva biblioteca, el catàleg més complet de les obres o el detall de les 61 representacions d’El giravolt de maig –audicions en concert incloses. En aquest sentit, s’afegirà a articles i treballs anteriors d’aquest veterà divulgador musical com Cartas de Joaquín Turina a Eduardo Toldrá (Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría, Sevilla, 2001), Eduard Toldrà, Juli Garreta i Sant Feliu de Guíxols (revista «Àncora», Sant Feliu de Guíxols, 2008) o Eduard Toldrà i Cantallops (Ajuntament de Cantallops i Vinyes dels Aspres, Cantallops, 2012). A més, comptarà amb la revisió de signa aquest article, sota la supervisió i pròleg de l’especialista Cèsar Calmell, musicòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per cert, Calmell és autor d’una tesi doctoral fonamental a sobre la seva música, també pendent de publicació.
El binomi Toldrà-Capdevila
L’únic volum disponible d’aquesta productiva remesa es va presentar a final del 2018 i recull la correspondència amb l’esmentat amic i biògraf, Manuel Capdevila i Rovira (1901-1983). Subtitulat Els estius a Cantallops, s’hi recullen les epístoles conservades de quatre dècades d’amistat, moltes escrites des d’aquesta població de l’Alt Empordà a la qual el 1931 va dedicar una sardana i que, des del 1923, en casar-se amb Maria Sobrepera, va esdevenir el seu lloc d’estiueig. Aleshores ja sumava 36 obres compostes, entre les quals hi havia Vistes al mar, els Sis sonets, tretze cançons i catorze sardanes. La compilació es va dur a terme gràcies als documents servits pels fills dels dos protagonistes, Manuel Capdevila i Font i Narcisa Toldrà, que els investigadors Lluís Serrano i Joaquim Rabasseda van sistematitzar en una edició crítica excel·lent basada en paràmetres d’unificació i normalització lingüística, així com en el discerniment de topònims, noms i cognoms de les persones esmentades al llarg de les gairebé 500 pàgines i 290 cartes.
En els aspectes concrets destaquen els incisos i les dades musicals a Catalunya, la relació biogràfica d’algunes obres –les que es van crear i algunes que no–, així com les apreciacions sobre altres músics (el desgrat vers Joan Lamote de Grignon), els contactes i les dificultats en la recerca d’actuacions per Espanya durant la postguerra, o la vitalitat del món sardanístic abans de la Guerra Civil. El lector també hi copsarà aspectes aparentment marginals però historiogràficament suggeridors, com el turisme a la Costa Brava els anys vint, informacions sobre línies de vaixells i autobús, o la compra i adquisició de cotxes. Entre les curiositats es fa evident un velat desinterès per dirigir a l’estranger, la seva faceta com a compositor d’estiu, l’ús del castellà en algunes missives a partir del 1939 i de l’italià en dues ocasions (números 150 i 151), alhora que hi ha diverses correspondències escrites en vers –la majoria de Capdevila– amb un estil planer, enginyós i, a vegades, també naïf.
Són comunicacions de caràcter personal no pensades per a una difusió pública que palesen una relació molt estreta que mai va perdre el to respectuós, a vegades distant i soporíferament educat tan allunyat del tracte actual, però que canalitzava el mer goig i plaer de saber l’un de l’altre dins les convencions de l’època. I música i literatura hi esdevenen el nexe d’unió de dues personalitats que van esdevenir un Néstor literari per a un, Toldrà, i un Néstor musical per a l’altre, Capdevila Rovira. A més, s’hi mostren puntualment oberts a alguna xafarderia, com el divorci entre Pau Casals i Susan Metcalfe (carta 74); a reflexionar sobre l’habilitat per escriure cartes en una mena d’ontologia molt casolana (carta 100); o a preocupar-se per la normalització i riquesa lèxica del català (en algunes ocasions demana a Capdevila el terme català d’alguns mots castellans), que també era una qüestió repensada en una època de canvis socials, culturals i polítics a Catalunya.
La breu selecció de fotografies, un índex topogràfic, un d’institucions esmentades i un d’onomàstic no menys imprescindible rematen el volum de Brau Edicions, en paper gruixut, molt ben encolat, presentat amb una tipografia molt austera i còmoda de llegir; que, a més, va rebre el suport de diverses institucions i entitats, com l’Institut d’Estudis Empordanesos, Cantallops Acció Cultural, Joventuts Musicals de Catalunya (i d’algunes seccions locals, com la de Figueres i Girona) i la Fundació Albert Tomàs i Bassol.
En preparació
Aquests llibres comentats no són els únics projectes de qui es pot considerar el “tercer Manuel” a l’entorn de Toldrà. D’una banda, està ultimant la relació epistolar amb Antonio Fernández-Cid, que va ser un dels crítics espanyols de referència durant els decennis centrals del segle XX, gran admirador seu, amb qui va mantenir una intensa correspondència, que li preguntava sobre alguns músics i que va seguir en tots els concerts amb l’Orquesta Nacional de España fora de la capital. Per últim, també ha confeccionat la recopilació de crítiques i notícies sobre el compositor durant la primera etapa de la «Revista Musical Catalana», on queda reflectida l’enorme importància del jove Toldrà a la Catalunya de l’època gràcies a un nou llibre dotat d’un estudi crític vinculat al pes de la premsa musical de l’època i la recepció de la seva obra a Catalunya. De moment, posposat sine die.
[1] Un sector que, en el cas català amb tos els ets i uts vinguts i per venir, enguany preveia destinar 301,8 milions d’euros, en un increment del 14,5% respecte del 2017 (263,5 milions d’euros). Una xifra que suposa l’1’1% del conjunt dels comptes de la Generalitat i s’apropa a la quantitat de l’any 2011 en un tímid redreç arran de la crisi econòmica iniciada el 2008.
Imatge destacada: Eduard Toldrà
