Per Victor Estapé. Compositor i musicòleg, director acadèmic del Conservatori Superior del Liceu
Àngel Soler ens ha deixat i això ha posat de manifest el que ja sabíem: que es tractava d’un dels músics més respectats i admirats del nostre país i que era estimat per tothom en el món musical. La seva tasca enorme com a pianista i com a acompanyant expert, de meravellosa musicalitat i de seguretat infal·lible és prou coneguda com per poder dir-ne alguna cosa més enllà d’una silenciosa admiració que és més eloqüent que qualsevol frase.
La seva formació havia partit d’una sòlida base proporcionada per Joan Massià al Conservatori Municipal de Barcelona, però Àngel Soler va ser un veritable pioner anant a completar el seu aprenentatge al Mozarteum de Salzburg amb figures de la categoria de Paul Schilawsky o Gerald Moore. Amb una capacitat de lectura a vista gairebé llegendària i un coneixement increïble del repertori, va acompanyar nombrosos instrumentistes i cantants, entre els quals es podrien esmentar Jean-Pierre Rampal, Radu Aldulescu, Carlos Prieto, Ludwig Streicher, Montserrat Alavedra, Victoria de los Ángeles, Anton Dermota o Josep Carreras, entre molts d’altres.
La seva fiabilitat absoluta, el seu rigorós criteri musical i la seva entranyable humanitat van fer d’ell un pianista molt sol·licitat i el preferit de molts. En un recent programa de Catalunya Música (amb motiu del seu 75è aniversari), que pot escoltar-se per internet i que adquireix ara un valor molt gran, una companya seva als escenaris i a les aules, Maria Dolors Aldea, ho deia de manera molt clara: “Tothom feia cas del que deia l’Àngel… els grans intèrprets que venien a Barcelona no portaven acompanyant, tots el volien a ell”.
Tan important com la seva activitat com a intèrpret, ho ha estat la seva feina com a professor. Els seus alumnes han estat moltíssims, i va fer una contribució a l’ensenyament de qualitat al nostre país amb el seu propi Estudi Àngel Soler i, en la magnífica maduresa de la part final de la seva carrera docent, al Conservatori del Liceu. La gran quantitat d’estudiants de música de cambra que el triaven a ell com a professor, i que el segueixen recordant, i que sense dubte el recordaran sempre com un dels seus mestres més importants, ho diu tot.
La seva bonhomia i amabilitat no eren pas incompatibles amb un afilat sentit de l’humor que podia ser també irònic i corrosiu quan calia, i que feia d’ell un deliciós narrador de les inesgotables anècdotes que sabia i que explicava amb una gràcia malèvola inoblidable.
La vida no li va posar les coses gens fàcils, i la seva figura es fa encara més gran quan hom intenta imaginar-se les dificultats que va haver de superar però que no li van fer perdre mai la il·lusió per la feina musical ben feta ni tampoc el bon humor (si més no de cara enfora). Al cap i a la fi el millor és recordar-lo amb les paraules que ell deia en l’esmentat programa radiofònic, i que potser ho resumeixen tot: “He tingut una sort, i és que no m’he avorrit mai”.
