El compositor Alberto García Demestres estrena al Festival de Peralada la seva creació lírica número 11, La straordinaria vita di Sugar Blood.
Amb llibret escrit en col·laboració amb Cristina Pavarotti, aborda el tema de la diabetis infantil.
Per Ana María Dávila
Alberto García Demestres és un compositor que creu que l’òpera, en tant que eina formidable per expressar emocions, ha de parlar de fets propers i quotidians. García Demestres és diabètic, com també ho havia estat un dels seus grans amics, el tenor Luciano Pavarotti, desaparegut ara fa deu anys. No resulta estrany, doncs, que quan Òscar Boada, director del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, li va demanar una obra per a la seva formació, el compositor pensés que aquest podia ser un bon tema per continuar enriquint el seu ja extens catàleg líric. I encara més tenint en compte que, en aquell moment, una de les petites cantaires patia també aquesta malaltia.
El resultat és La straordinaria vita di Sugar Blood, la seva òpera número 11, que el 20 de juliol s’estrenarà oficialment al Festival Castell de Peralada en versió de concert, després de dos avançaments d’una part dels continguts: el passat 28 de juny a l’Auditorio Nacional de Madrid, com a acte inaugural de la campanya de prevenció de l’obesitat Aligera tu vida, i el 2 de juliol a l’Auditori Axa de Barcelona, en el marc del cicle propi de concerts del Cor Vivaldi.
Estructurada en dos actes i sis escenes, i amb llibret desenvolupat en col·laboració amb Cristina Pavarotti, filla del tenor, l’òpera té com a personatge central una nena que pateix diabetis. Des d’aquesta perspectiva, els llibretistes aposten per mostrar la quotidianitat de la malaltia, els problemes amb què s’enfronta una adolescent que la té i com aquest problema és percebut pels que conviuen amb ella. Aquesta jove protagonista és Sugar Blood, filla d’un agent secret, el senyor James Blood, gairebé sempre absent i que només es comunica amb ella mitjançant trucades i videoconferències, i una cantant d’òpera, Mara, que vol que la nena segueixi les seves passes.
La vida de Sugar es retrata a través de cinc aniversaris successius, dels 10 als 14 anys. Els quatre primers tenen lloc durant el primer acte de l’obra i permeten endinsar-se en la relació de la nena amb la seva família; amb el seu avi, Sesto, que cuida d’ella quan no hi són els seus pares, i amb els companys d’escola. A la darrera escena de l’acte la nena somia que el cuiner Jordi Roca crea, per a ella, unes postres meravelloses. Un somni que el reputat xef d’El Celler de Can Roca s’ha encarregat de fer realitat i que el públic tindrà opció de degustar durant la representació. El segon acte transcorre íntegrament durant el 14è aniversari de Sugar, ja una adolescent que vol descobrir l’amor al costat del jove Matteo. Amb una forta càrrega dramàtica, aquesta part de l’obra vol reflectir els reptes amb què s’enfronta una noia diabètica en aquest moment de la vida i alhora transmetre un missatge de normalitat i optimisme.
Escrita en l’estil habitual de García Demestres, una exigent contemporaneïtat que no defuig el lirisme ni la melodia, La straordinaria vita di Sugar Blood s’estrena amb les veus del Cor Vivaldi, que esdevé protagonista absolut de la partitura: no només la seva participació és pràcticament ininterrompuda al llarg de tota l’obra, sinó que també aporta les tres veus protagonistes que encarnen la Sugar en el seu viatge per la vida: Lisa Camps, que la interpreta de 10 i 12 anys; Ariadna Ruiz, la Sugar de 13, i Núria Prats que dóna veu a l’enamorada adolescent de 14 anys.
L’elenc solista compta també amb la participació de la soprano Sara Blanch, com a mare de la nena; el tenor Antoni Comas és el seu avi, Sesto; la mezzo Mireia Pintó actua en el doble rol de sastre del teatre on canta Mara i infermera; Neus Roig, com a Matteo, fa del noi que estima Sugar, i l’actor Pere Ponce posa veu al personatge (parlat) del senyor Blood.
“En un principi, la idea és que aquesta obra fos una cantata, pels problemes que comporta la representació d’una òpera, però el compositor es va animar i va buscar els mitjans per fer-la realitat”, explica Òscar Boada, fundador i director del Cor Vivaldi, que confessa que quan va rebre la partitura “vaig pensar que la que ens queia al damunt era notable. És una òpera molt difícil per a tothom, per als solistes, per als músics i sobretot per a les nenes”.
Per la mateixa raó, el treball de preparació de l’obra no ha estat gens fàcil per al cor. “Per una banda veníem de fer un programa complex, un Magníficat de Narcís Bonet, que havíem estrenat el 25 de març, i també perquè els assajos han coincidit amb un final de curs en què l’exigència acadèmica per a les nenes és més gran”. Dues dificultats circumstancials a les quals Boada afegeix el repte que representa preparar una obra de nova creació, “sense referències ni versions prèvies que puguis escoltar. Però també aquest és l’atractiu que tenen les estrenes, que tu estàs col·laborant perquè això tingui lloc”.
La nova partitura, tot i la seva fàcil audició per al públic, és d’una gran exigència per al conjunt vocal. “El cor hi és protagonista absolut, gairebé no té descans i les seves parts no són gens òbvies. Passen moltes coses: ara la música és tonal, ara és atonal… Inclús, en un determinat moment, les noies han de fer servir algun petit instrument”, explica el director.
Les intervencions dels solistes vocals tampoc no estan exemptes de complexitat. El tenor Antoni Comas, que l’estiu del 2013 estrenà a Peralada una altra òpera de Demestres, Wow!, opina que La straordinaria vita di Sugar Blood “és com una petita joia, plena de detalls i moments que són com aparicions estel·lars per a tots els intèrprets. En el fons té alguna cosa de cantata, d’oratori, però que s’ha transformat en una òpera preciosa amb uns personatges molt bonics”.
Segons Comas, un cantant particularment experimentat en la creació contemporània, “el compositor ha fet una partitura espectacular per al cor, d’un virtuosisme màxim. No hi ha gaires cors que puguin cantar això de la manera com ho fa el Cor Vivaldi. Quant als solistes, Demestres tracta sempre molt bé les veus, amb un lirisme extraordinari que facilita molt el cant, però alhora amb una gran exigència”. I en relació amb el seu paper, l’avi Sesto, Comas el defineix com “un personatge deliciós” i considera que l’òpera, en general, “té l’esperit de la peça amb què acaba, una peça d’amor, d’estimació i de comprensió”.
De Violetta a Sugar Blood
Entre Violetta Valery (o Mimì) i Sugar Blood hi ha quelcom més que una enorme distància cronològica i de llenguatge musical. En ambdós casos la malaltia roman com un rerefons del drama, en tant que en el cas de la petita heroïna concebuda pel tàndem García Demestres-Cristina Pavarotti la diabetis esdevé l’eix de la trama. Una elecció singular, sens dubte, que potser ha generat més d’un dubte.
Per a Cristina Pavarotti, però, aquest no té per què ser un tema aliè al món líric. “En l’òpera es pot parlar de tot, perquè la música és allò que fa la poesia”, assenyala la filla del tenor desaparegut, que ja havia col·laborat amb el compositor en dues òperes anteriors, com a directora d’escena d’Aprima’t en tres dies, estrenada al festival Grec de Barcelona el 1997 i com a llibretista d’Il sequestro, presentada a Mòdena el 2009. Pavarotti i Demestres van treballar colze a colze en l’elaboració d’un llibret molt proper per a ambdós: el compositor com a diabètic i Pavarotti com a filla d’un altre malalt. “Al meu pare no li agradava parlar de la seva malaltia; només ho feia amb Alberto”, explica la collibretista, que creu que l’obra pot ajudar a “fer més visible una malaltia que tot i el seu impacte en la població, és molt poc coneguda; en part perquè existeix una mena de vergonya social al seu voltant, perquè s’associa el fet de tenir-la a portar un estil de vida poc saludable”.
Per a Cristina Pavarotti també és important que l’òpera del segle XXI “parli de coses d’avui. Crec que és important que el públic escolti paraules que sent cada dia i que formen part del seu llenguatge quotidià”, afirma, alhora que confessa que per donar veu al personatge de Sugar es va inspirar en la seva pròpia filla de 15 anys.
La filla de Luciano Pavarotti està convençuda que l’òpera contemporània ha de trobar el camí per emocionar el públic, “recuperar la dimensió emotiva que ha perdut. I aquesta òpera la té, perquè l’Albert és un compositor que estima la veu i això li ha permès integrar la tradició melòdica al seu llenguatge”.
