Una espina menys (o més)

BARCELONA CAPITAL DE LA SARDANA. Orquestra Simfònica del Vallès. Coral Polifònica de Vilafranca. Anna Alàs, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Enric Martínez-Castignani, baríton. Vicky Peña, narradora. Dir.: Rubén Gimeno. La Santa Espina d’Enric Morera. BARCELONA TEATRE MUSICAL. 15 DE MARÇ DE 2014.

Per Josep Pasqual

Objectiu assolit: amb la reposició de la rondalla La Santa Espina, el patrimoni artístic català ha recuperat una peça clau de la seva literatura musical. Una peça fonamental per raons artístiques, és clar, però també socials. A cavall dels segles XIX i XX, el teatre líric català va viure moments de plenitud menat per Pahissa, Pitarra, Granados, Rusiñol… i de Morera i Guimerà, autors d’aquesta fantasia tan sorprenent –per impossible– des del punt de vista argumental, però alhora amb subjectes dramàtics tan terrenals com per ser objecte de passions exacerbades i prohibicions forassenyades. És probable que la criminalització a què va estar sotmesa tingués molt a veure amb la seva entronització popular. Que La Santa Espina ocupés la cartellera durant més de 200 representacions en aquella època és un rècord taquiller que per si sol justifica la reposició. I tenint en compte la gran feina que va haver de fer Jordi Bernaus amb els arxius de Morera ara fa un decenni per tal que l’obra recuperés la brillantor i la coherència, i la que ara han fet els impulsors de Barcelona Ciutat de la Sardana per pujar-la a l’escenari, podem dir que la historiografia musical catalana s’ha tret del damunt una espina que tenia ben clavada.

I ho agraïm. És gratificant saber d’on venim, musicalment i també com a societat, perquè ens ajuda a desxifrar cap on anem. Una brúixola que els exasperats amants de l’espinosa història sens dubte haurien agraït en el decurs de la seva inversemblant deriva terra endins i mar enllà. Amb David Alegret, en Gueridó va adoptar el posat simpàtic que ha d’escaure a un personatge que li toca viure l’ascens i els descens social més abrupte i més àgil de tots els temps, mentre que els seus dots de conqueridor de pa sucat amb oli van atorgar una frivolitat força escaient a la comicitat de l’obra. Hieràtica i malèvola va resultar Anna Alàs des del fons de l’escenari amb el seu sinuós i breu paper, mentre que Enric Martínez-Castignani va protagonitzar els moments melòdicament més bells de tot el muntatge. Vicky Peña va ser una contextualitzadora rotundament eficaç des de l’atri de la narració, i de la resta de papers teatrals, desenvolupats per membres de l’orquestra i de la coral, cal destacar les més que afortunades aportacions dels flautistes, molt més que solvents en els intransigents papers dels pares de la desafortunada Maria.

Els exasperants dèficits acústics (¿però… no es va dissenyar per a musicals, aquest espai?) que van oferir la sala i el seu equip tècnic (ho he de constatar; mai a la vida no havia sentit el pas dels fulls de les partitures de tots els intèrprets a través dels micròfons) van manllevar una part de la lluïssor que mereixia l’excepcionalitat d’aquesta reposició. Un efecte que es podrà aparcar en la memòria així que es publiqui l’enregistrament de l’obra, que ja s’ha dut a terme. Morera wagnerià? Doncs potser sí. O potser puccinià. O mahlerià, segons l’escena. O potser tot simplement morerià, que Déu n’hi do.